Europa en un moment crucial

Si el matí del 7 de maig del 1945, després de la rendició incondicional de l’exèrcit alemany, algú hagués sobrevolat el Vell Continent, des del cap Nord fins a Punta d’Europa, a Tarifa, els seus ulls haurien contemplat un escenari enorme marcat per la destrucció, la desolació i la mort. La guerra civil espanyola, primer, i la Segona Guerra Mundial, després, havien consumat el suïcidi d’Europa, iniciat trenta anys abans –el 1914– amb la Guerra Europea. És lògic que, davant aquest panorama dantesc, els millors europeus reaccionessin i es conjuressin dient: “Mai més; això no pot tornar a succeir; cal evitar que es repeteixin els enfrontaments, tant entre nacions com entre classes socials”. I, per això, van establir les bases precises per a la realització de dues idees esplèndides: una Europa unida i l’Estat de benestar.

Els primers impulsors de la Unió Europea –gent diversa, bregada i capaç– sabien que la unió política era llavors impossible, tenint en compte el mosaic nacional europeu. I van apostar per una progressiva unificació econòmica, iniciada amb el carbó i l’acer. L’aposta va funcionar: l’amistat francoalemanya, consolidada al si del mercat comú europeu, va evitar una nova guerra amb l’ajut de la pau social fruit de l’Estat de benestar. Amb aquest sol fet –gràcies al qual la meva és la primera generació europea que en segles no ha anat a la guerra– n’hi ha prou per reconèixer a la Unió Europea el seu rang de millor projecte polític mundial realitzat durant l’últim segle. Un projecte que ha assolit la seva màxima cota amb la creació de l’euro, però que també ha mostrat la seva primera debilitat seriosa amb el fracàs de la Constitució europea. Un fracàs reiterat amb la recent deriva del cas grec.

Arribats a aquest punt, en prova d’adhesió al projecte europeu –en el qual hi ha moltes més coses dignes d’admiració que de menyspreu– i amb la voluntat de contribuir al seu èxit futur, es poden fer algunes observacions crítiques suggerides pel cas grec:

Primera. La tradició jurídica europea té establert des de fa segles que, quan es vol salvar un deutor insolvent (i un país cal salvar-lo sempre, perquè no es pot dissoldre i extingir), només hi ha tres sortides: un quitament, una espera o un quitament i una espera. No s’ha salvat mai un deutor concedint-li un nou crèdit (sempre condicionat) perquè pagui íntegrament als creditors anteriors. Les preguntes són, per tant, en el cas de Grècia, si la Unió Europea ha utilitzat aquests recursos en la mesura necessària, amb la mateixa extensió i en semblants termes a com els seus creditors ho van fer amb Alemanya al tractat de Londres del 1953.

Segona. També és doctrina consolidada en la nostra tradició jurídica que, perquè hi hagi una comunitat mereixedora de tal nom –per embrionària que sigui– es necessita el compliment simultani de dos requisits: unitat de direcció i responsabilitat solidària per, almenys, algun tipus d’obligacions (deutes inclosos). Per exemple: fins i tot en els matrimonis subjectes al règim de separació de béns, els dos cònjuges responen solidàriament per certs deutes contrets per un dels dos. Però, qualsevol responsabilitat solidària, per limitada que sigui, és ara com Europa, sí, i amb unió política per bé i en interès de tots; qualsevol altra cosa, que se la quedi qui la vulgui ara considerada nefanda a la Unió Europea.

Tercera. També està escrit, des de la vella Roma, que el pressupost bàsic perquè existeixi una societat (una forma de comunitat) és l’affectio societatis, és a dir, la voluntat ferma de desenvolupar una activitat en benefici de tots els socis. Hi ha avui a Europa aquesta affectio societatis? Un sol mercat amb una única moneda és, sens dubte, molt, però no ho és tot, ja que beneficia principalment només alguns. Per a quan queda, doncs, la construcció d’un espai social europeu? A més, aquesta affectio societatis és incompatible amb el menyspreu d’uns socis pels altres, mostrat en l’ús generalitzat de l’expressió despectiva PIGS amb què els socis septentrionals acostumen a referir-se als meridionals.

Quarta. És perceptible avui, a Europa, el protagonisme exclusiu del discurs econòmic, fet que constitueix un greu impediment per fer efectiu l’impuls polític que avui Europa necessita. Si la unitat política d’Europa ha de ser el resultat de l’acció de la tecnocràcia que s’alberga en les institucions europees i que ha convertit el cas de Grècia, gràcies al seu dogmàtic entossudiment, en una crisi de fondària imprevisible, el futur de la Unió Europea està molt greument compromès.

Cinquena. S’ha mostrat errònia la previsió dels pares fundadors que una progressiva unificació econòmica provocaria inexorablement la unitat política, que cauria com una fruita madura. No ha estat ni serà mai així. La unitat política només arribarà gràcies a un fort impuls polític, fruit d’una necessitat imperiosa que imposi a tots els estats membres, gairebé per raons de subsidència, fortes cessions de sobirania. La por mou muntanyes.

Europa, sí. I, per descomptat, amb unió política, per bé i en interès de tots. Qualsevol altra cosa, que se la quedi qui la vulgui.