La Vanguardia (Català-1ª edició)
El Schindler britànic
El 1988, la cadena de televisió britànica BBC va donar a conèixer al gran públic la història d’un heroi anònim. Nicholas Winton, que acaba de morir a Maidenhead (Anglaterra) als 106 anys, va salvar la vida a més de 600 nens a l’antiga Txecoslovàquia, en els mesos previs a l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Durant dècades, les seves accions van passar desapercebudes fins i tot per als homes i dones a qui va donar una nova existència a Anglaterra.
Aquests l’envoltaven en el programa de la BBC que va sorprendre el mateix protagonista, assegut sense saber-ho al costat dels nens que va salvar. Vera Gissing, va arrencar la presentadora, era un d’ells: “I la tenim aquí amb nosaltres. De fet, Vera, vostè està asseguda al costat del senyor Winton”. Llavors, commoguts, es van fondre en una abraçada. La conductora de l’especial That’s life! va demanar a les persones de la sala que devien la seva vida a les accions de l’homenatjat que s’aixequessin. Totes ho van fer. Winton no va aconseguir contenir les llàgrimes, per primera vegada veia la seva tasca. Ell mateix havia demanat ajuda a la televisió per conèixer el parador de cadascuna d’elles. Amb 80 anys, tenia la seva resposta.
“Va donar a aquests nens el millor regal possible: l’oportunitat de viure i ser lliures. Però no es considera vostè un heroi perquè va ser guiat pel desig d’ajudar els qui no podien defensarse, els qui eren vulnerables. La seva vida és un exemple d’humanitat, altruisme, coratge i modèstia”, va redactar en una carta Milos Zeman, president de la República Txeca, l’any passat. Winton va rebre la màxima condecoració del país, l’Ordre del Lleó Blanc.
Nascut el 1909, d’orígens jueus, va créixer com el primer membre de la família sota l’influx del cristianisme. La seva primera feina va ser en un banc, encara que aviat es va convertir en corredor de borsa, el 1931. El 1938 la seva vida va canviar quan va contestar la crida d’un amic,
Va salvar la vida a més de 600 nens a l’antiga Txecoslovàquia mesos abans de la Segona Guerra Mundial
Martin Blake, professor que li va demanar que cancel·lés les seves vacances a Suïssa i els esquís per Praga i li va donar “un encàrrec molt interessant”. En aquell moment ja hi havia més de 250.000 refugiats a la ciutat, la majoria jueus que fugien d’Alemanya.
Va obrir una agència per tras- lladar els nanos i aviat els pares van formar cues al seu hotel, situat a la cèntrica plaça de Wenceslao. Amb Doreen Warriner i Trevor Chadwick, va organitzar la seva sortida ordenada al Regne Unit. Va apuntar els seus noms i va fer fotografies, un element clau per a la seva posterior localització. El primer vol, amb 20 nens, va sortir el gener del 1939. Diverses organitzacions cristianes van col·laborar en el rescat, la qual cosa va provocar dubtes entre els rabins locals. Winton els va preguntar llavors “si preferien els nens vius o morts”.
La burocràcia britànica i les reticències d’altres països, es va lamentar més tard, van alentir el procés. “Si els Estats Units haguessin acceptat acollir-los, en podria haver salvat almenys 2.000 més”. Amb el país ocupat, van aconseguir treure vuit trens. El novè, amb 250 nanos a bord, va ser cancel·lat pels alemanys. En total, Winton i els seus col·legues van refugiar 664 nois. “Va ser genial poder ajudar una part d’aquestes persones, però mirant el que va passar en el gruix de la guerra, no va ser gran cosa”, va comentar.
Quan va esclatar el conflicte es va convertir en conductor d’ambulàncies a Normandia, va anar evacuat a Dunkirk i va servir la Royal Air Force britànica. Després va treballar al Comitè Internacional de Refugiats i al sector bancari. Ja jubilat, va començar a col·laborar amb institucions
La seva família va descobrir el 1998 la llibreta abandonada amb els noms, i així es va conèixer la història
caritatives, per la qual cosa va rebre l’Ordre de l’Imperi Britànic el 1983. Cinc anys més tard, la seva família va descobrir la llibreta abandonada amb els noms i, per primera vegada, va conèixer la seva veritable història.
“Winton encara sacseja el cap, desconcertat i incrèdul, quan se’l compara amb Oskar Schindler i Raoul Wallenberg”, va escriure Gissing el 2001. “Intento que s’adoni que la seva contribució a la raça humana és immesurable”. La seva recepta, segons va explicar en comptades entrevistes, és mantenir una ètica i un compromís ferms per abandonar la cobdícia i l’egoisme de la societat actual.