La Vanguardia (Català-1ª edició)
La revolució de Bob Dylan
Ahir es va complir mig segle exacte de l’única actuació dels Beatles a Barcelona. 12 cançons, 35 minuts d’actuació. Per ells devia ser una data més d’una gira pel sud d’Europa que havia començat el 20 de juny. Perquè el concert clau d’aquell estiu va ser el que al cap de dos mesos, el 15 d’agost, oferirien al Shea Stadium de Nova York en el marc d’una gira americana. Més de 55.000 persones. La indústria del pop en directe, malgrat les deficiències tècniques que es començarien a pal·liar a partir d’aquell moment, s’acabava de transformar en un negoci enorme de la cultura de l’espectacle. Però aquella fita memorable no va ser l’única que aquell estiu del 1965 va modificar la història de la música popular. Bob Dylan, que aquesta nit actua al Festival Jardins de Pedralbes de Barcelona, acabava de consolidar una revolució de considerable transcendència.
A principis del mes de gener del 65, durant només tres dies, Dylan havia enregistrat l’àlbum Bringing it all back home a Nova York. Començava a posar en solfa la seva superació del moviment folk, des del qual s’havia catapultat com una figura de referència de la cultura progressista del seu país amb cançons ( Blowing in the wind, The times they are a-changin o With God on our side) ràpidament convertides en himnes generacionals i de protesta civil. Emparat per Pete Seeger, flirtejant amb Joan Baez, Dylan havia estat designat com el cantautor amb el talent i el magnetisme capaç de revitalitzar la tradició de la cançó protesta iniciada per Woody Guthrie (l’acústica del qual duia un adhesiu proclamant que “aquesta arma mata feixistes”) i prosseguida després pel mateix Seeger. L’escenificació d’aquest afillament s’havia produït el juliol del 1963 i el 1964 al Festival de Folk que se celebrava a la ciutat de Newport.
Però amb aquell nou disc Dylan, atipat de sentir-se utilitzat com un símbol, reformulava la seva proposta artística. Es distanciava del to compromès, bondadós i esperançat del folk per encarar la dimensió més fosca, problemàtica i complexa de la seva identitat i la seva societat. Dylan experimenta. Viurà un procés creatiu d’un any i mig d’intensitat rimbaudiana. La mutació es manifestaria en la seva actitud (el desmenjament cínic i provocador a les entrevistes, però també les ulleres fosques que amagaven uns ulls passats de voltes), unes lletres molt més críptiques (titubeja amb el surrealisme) i una nova sonoritat, que tindria la manifestació més transparent en l’ús de la guitarra elèctrica (més blues, més rock) com l’eina per connectar amb la tradició que ell estava reinventant: la de la cultura beat que, des de mitjans de la dècada dels cinquanta i a còpia de minoritària transgressió (drogues dures incloses), havia formulat la im- pugnació més profunda i des de dins de l’american way of life de la postguerra mundial.
“No, mai més no treballaré a la granja de Maggie”, diu en una de les cançons del disc com si s’estigués allunyant d’un món finalment tradicional del que se sentia captiu, “bé, faig el que puc / per ser com sóc / però tots volen / que siguis com ells”. I Dylan, blindant una genialitat introspectiva que no dissimulava, havia decidit ser diferent a fons. El testimoni visual d’aquell canvi és Dont’l look back, el documental de D.A. Pennebaker sobre la gira britànica que Dylan va fer durant els primers deu dies de maig del 1965 a Anglaterra. Estrenat el 1967, el film, considerat el millor documental de la història del rock, s’obre amb el videoclip de Subterranean homesick blues, la primera cançó del disc. En primer pla apareix Dylan dret, subjectant un feix de papers amb la mà dreta. Cada un d’aquests fulls té escrita una paraula amb lletres grosses –la tria sembla arbitrària– i Dylan els va llançant, l’un darrere l’altre, amb la mà dreta. Al fons del pla a la dreta, sota una bastida, es veu un paio de posat peculiar xerrant sense parar. És el poeta beat Allen Ginsberg, un dels fars de la contracultura nord-americana que des de feia pocs mesos havia establert una profunda relació de mútua influència amb Dylan.
Al maig, procedent de Praga, Ginsberg també havia arribat a Londres. De seguida es va acostar a Better Books, llibreria situada al mític carrer de Charing Cross creada a imatge de City Lights de San Francisco (l’editorial que havia publicat Howl, el polèmic poema de Ginsberg i una de les grans obres de la literatura beat). Pel documental sabem que Dylan i Ginsberg es van retrobar a Londres i també sabem que els Beatles van assistir a un dels dos concerts que el 8 i el 9 de maig Dylan va fer al Royal Albert Hall. Aquella nit Ginsberg, Dylan i els Beatles van retrobar-se a la suite de Dylan al Savoy, l’hotel on també s’havia gravat el videoclip. En aquell ho- El mite americà actua aquesta nit a Barcelona, en l’inici d’una gira on presenta ‘Shadows in the night’ tel, com sabem pel documental, mentre Joan Baez cantava amb la seva acústica, Dylan teclejava i teclejava la seva màquina d’escriure. De retorn als Estats Units, va passar uns dies a la casa que havia llogat al poble de Woodstock i allà, a partir d’un poema que ocupava sis pàgines, va composar Like a Rolling Stone, considerada la millor cançó de la història del rock