El desesper al telèfon

T E AT R E “Fes el que vulguis però porta’ns cada any els holandesos de la Toneelgroep”. L’any passat fèiem broma amb Ramon Simó, director del Grec, després de veure aquell magnífic retaule de trifulgues sobre arquitectura contemporània que era The Fountainhead i de re- cordar que el 2013 la mateixa companyia ja ens havia enlluernat amb les seves imponents Tragèdies romanes. No calia, però, que ningú li recomanés res a Ramon Simó: el director estava perfectament al cas de les activitats del grup d’Amsterdam que comanda Ivo van Hove i era el primer interessat a tornar-lo a contractar, si es posava a tret d’un catxet raonable. I enguany, justament, a l’altre vessant del gran espectacle de repartiment generós i sofisticada escenografia, Toneelgroep tenia, en repertori, entre d’altres produccions, una versió recent de La voix humaine de Jean Cocteau, amb direcció del mateix Van Hove i amb la jove actriu Halina Reijn lluitant per cavalcar l’estela resplendent de les grans dives –i algun divo com Franco di Francescantonio– que s’han atrevit/lluït amb el cèlebre monòleg que el seu autor va escriure mitjan anys trenta. Un mestre il·luminador i escenògraf, de nom Jan Versweyveld, va dissenyar un enorme finestral darrere del qual hi hauria una estança domèstica nua, habitada només per una dona immersa en un tràngol especialment difícil de la seva vida. La dona (Halina Reijn) telefona l’amant que fa setantadues hores l’ha abandonada, després de cinc anys de –se suposa– feliç convivència. La psicologia subtil de Cocteau imagina les respostes de l’home a l’altra banda del fil telefònic, que l’espectador no sent, i que activen de mica en mica el que serà el sagnant edifici de la desesperació femenina. La direcció d’Ivo van Hove és una veritable filigrana, teixida a poc a poc amb els sentiments progressivament despullats d’una criatura que comença fent el cor fort per amagar el seu dolor i que s’empesca petites mentides per fer veure que l’abandó de l’home gairebé no ha alterat la normalitat de la seva existència. Halina Reijn aconsegueix, crec, que el públic enregistri l’ofec del seu personatge, l’estança convertida en una peixera on cada cop és més difícil respirar. I quan el patiment s’imposa a la dissimulació, i s’ha produït un tall en la línia telefònica, la dona obre el finestral i s’aboca al carrer des de la seva alta vivenda, com si anés a anticipar el suïcidi final. Conserva encara, però, la força per una crida patètica: amb un retolador improvisa un cartell amb la inscripció “COME HOME!”, acompanyada d’un cor dibuixat, que enganxa al vidre de la finestra, un crit desficiat i foll adreçat a l’amant absent.

Plorant o rient com una histèrica; implorant les cendres de les cartes d’ella i l’amant que l’home vol cremar; en l’esforçada serenitat o en la súplica delirant d’una pròxima telefonada, Reijn s’alça com una actriu magistral, multipremiada i dotada d’un inqüestionable prestigi. Ben mirat, aquesta Veu humana vista hores abans de la dansa que es veuria a l’amfiteatre de Montjuïc, era una aposta excel·lent per inaugurar el Grec: paraules sàvies i una actuació superba al servei del millor teatre. I del més auster.