La Vanguardia (Català-1ª edició)
Contra el cinema lèmming
Salvador Llopart La primera Festa d’Estiu del Cinema Català va tenir lloc fa set estius enfilada a la muntanya de Montjuïc. En aquella trobada pionera als jardins de l’hotel Miramar, la ciutat de Barcelona amb el mar al fons era tot just una llum difusa als peus dels convidats. Convocava l’Acadèmia del Cinema Català per celebrar-se ella mateixa, les pel·lícules fetes aquí i els seus professionals.
Amb aquella festa, el cinema català, que mai no ha estat massa procliu a declarar-se encantat d’haver-se conegut, es retia un homenatge, i l’homenatge va resultar un èxit que ha continuat des d’aleshores. Cada estiu. Fent salts per la ciutat, de Montjuïc a Pedralbes, d’allà al Palau Robert, i després al terrat de l’antiga Fàbrica Damm. Com si busqués acostar-se cada vegada una mica més a aquell mar que s’intuïa a la llunyania en aquell primer encontre.
Una cosa que al final s’ha aconseguit: la setena Festa d’Estiu del Cinema Català, que es va celebrar entre dijous a la nit i la matinada d’ahir, divendres, va tenir lloc a l’espigó de la Mar Bella que ocupa el restaurant Boo. D’esquena més aviat a aquest restaurant marítim, amb formes de vaixell encallat, només amb el senzill decorat cinematogràfic d’una pantalla gran i la lluna plena, que no és poc. Una festa al mig de la platja més urbana que un pot imaginar. I ara què li queda a la festa del cinema, tots a saltar al mar?
De fet, no consta que cap dels més de 500 convidats al sarau es banyés. Ni tan sols Jaume Figueras, que portava el banyador posat, per si l’ocasió es prestava. Segur que a Ferran Mascarell, conseller de Cultura, ni li va passar pel cap. I per descomptat no ho va fer Isona Passola, que en el seu parlament de presidenta de l’Acadèmia va destacar les 48 produccions catalanes que, en el període que va La presidenta de l’Acadèmia, Isona Passola, va destacar les produccions que han aconseguit 119 premis d’estiu a estiu, han recollit més de 119 premis internacionals. Es resisteix la taquilla, és veritat. I els èxits de públic, tan necessaris. Però ja arribaran.
Ada Colau va excusar la seva presència. Decepció. Però allà hi havia Marta Baldó, de WAW, per a les fotos. Se li assembla molt, i en la distància resulta tan divertida com diuen que és l’alcaldessa de Barcelona. La cerimònia la van conduir amb ritme Melina Matthews, tan british i simpàtica, una cosa que en ella no és una contradicció, i Maria Molins. Fins arribar a la gran foto de família del cinema català, tots enfilats a l’escenari marí. Però abans, un premi merescut: el Pepón Coromina per a El camí més llarg per tornar a casa, de Sergi Pérez, una pel·lícula de la qual en sentirem parlar (encara més). Veurem com li va en els Gaudí.
En realitat es parlava poc dels escassos ajuts al cinema i l’impost a les telefòniques que injectarà –si surt bé– uns vint milions a l’audivisual. Perquè ahir era nit d’il·lusions més que de negres estadístiques, nit de dir sí més que de no.
Com la il·lusió d’Albert Solé que, finalitzant el seu documental sobre Cugat, prepara una producció amb Rutger Hauer, el replicant de Blade runner. Isona Passola, que en aquella festa pionera de Montjuïc parlava d’un projecte que es deia Pa negre, parlava de tot menys del final del seu mandat. Per allà es passejava en impressionant vestit de nit, molt dolent per posar-se a nedar, Aina Clotet. I s’hi passejava Natalia de Molina.
Kike Maíllo, de qui vam veure escenes del seu pròxim Toro, va passar rabent. Com el director Claudio Zulián. Cap a on deuen anar? Tranquils, no són lèmmings, aquests animalets bojos que es llancen al precipici a la primera de canvi. Ni ells ni cap dels professionals del cinema català. La cosa és difícil, el cinema està malament, però ningú no es tirarà al mar. Almenys, aquesta nit.