Grècia i la polis

José García Montalvo

Han passat tantes coses en la negociació amb Grècia, i a tanta velocitat, que correm el risc de perdre’ns en els detalls (les insolències gregues, les seves accions inesperades, les reaccions airoses dels socis europeus...) perquè potser hem oblidat l’essència del problema. La qüestió fonamental no és econòmica. Examinar els detalls de les diferents propostes no porta a enlloc, ja que la negociació econòmica només és una excusa. La ruptura de la negociació per uns quants euros ho va mostrar amb

JOSÉ GARCÍA MONTALVO, claredat. La solució del problema econòmic és clara: Grècia no podrà pagar el seu deute i en algun moment hi haurà un altre quitament.

Amb aquest principi, passem al que és important: la política, paraula que prové de la polis grega. Una cessió a les demandes gregues o un acord que es pogués interpretar com a tal podria generar un terratrèmol polític a Europa. The Economist ho expressava d’una manera molt gràfica a la portada: “El meu gran divorci grec”, era el títol de la pel·lícula. La primera crítica ci- nematogràfica era: “No puc esperar a veure la segona part”. Firmat: Podem. Aquest és el gran problema: qualsevol cessió donaria aire a partits com Alternativa per Alemanya o els Veritables Finlandesos i posaria en perill els governs de molts estats europeus. A més a més, tenint en compte que tots aquests partits són profundament euroescèptics, també posaria en perill justament la mateixa institució que es voldria protegir amb una cessió que mantingués Grècia en l’euro. Per tant, l’única possibilitat d’acord és que Tsipras s’age- nolli. La visió simplista de Merkel com a flagell dels grecs oblida reconèixer que la majoria dels alemanys, els finlandesos i els ciutadans d’altres països pensen de la mateixa manera i que els polítics es mouen per la probabilitat de reelecció futura.

Tot i això, Tsipras continua pensant que té la mà guanyadora. El raonament, correcte en un buit polític, és que l’eurozona farà qualsevol cosa per impedir que es produeixi l’expulsió d’un dels seus membres. El cost de la sortida seria molt alt a mitjà i llarg termini, ja que significaria que l’euro no és irreversible i això soscavaria la raó de la seva pròpia existència. El que sembla que Tsipras no entén és que aquest cost té diferent valor per als països de l’euro en funció de les conseqüències polítiques que pogués tenir la cessió davant les seves pretensions.

Si els governants actuals dels països de l’euro consideressin que la conseqüència és la victòria de molts partits euroescèptics en les pròximes eleccions, aleshores el cost de la sortida de Grècia de l’euro seria zero i l’estratègia de Tsipras no tindria cap valor. La relaxació de les condicions del rescat i els quitaments arribaran, però no ara. I segurament no mentre Syriza continuï governant.