“Estic content amb la meva vida, tornaria a repetir-la”

Em sent bé? Sí, però assegui’s a la meva dreta, millor... Aquí? Quin és el seu secret de salut? Em rento les mans unes vint vegades al dia. I ja està? No he fet mai gaire exercici físic ni gimnàstica. Els meus amics que sí que en feien... estan morts fa temps.

Algun altre truc hi deu haver. Faig molt exercici mental, alimento el meu cervell cada dia: jugo a respondre concursos de la tele, faig mots encreuats, llegeixo...

I la genètica? El meu pare va morir amb 55 anys. Era diabètic. Per això vam tornar de Panamà, per si aquí hi havia cura. Va morir, i un mes després va aparèixer la injecció d’insulina.

Llàstima. La meva mare va quedar vídua i ens vam instal·lar a la casa familiar de Badalona.

I per què venien de Panamà? El meu pare era licorer, va fer una fàbrica de rom a Colòmbia, i, quan van obrir el canal de Panamà, hi va veure negoci. Vaig néixer allà.

Va anar bé, el negoci del rom? Molt bé! Va vendre molt Ron Clarós als americans. El seu avi ja era licorer a Badalona. A l’hora de les postres col·locava un alambí sobre la taula i destil·lava el seu alcohol...

Els d’Anís de la Mono són també de Badalona, oi? Sí, el senyor Vicente Boix, el seu fundador, va demanar per carta “1 ó 2” micos a amics del meu pare a Colòmbia, però van entendre “102 micos”. I van arribar a Badalona 50 mones amb vaixell en una primera remesa!

Que important un accent... La Badalonense era la licoreria de la família, per generacions... Però em vaig dedicar a la medicina: la meva mare em va animar... Després també han estat metges els meus fills i els meus néts, otorinolaringòlegs com jo, i odontòlegs. La Guerra Civil va interrompre els estudis, em vaig doctorar després.

Com va viure la Guerra Civil? Tenia 20 anys i vaig veure perillar la meva vida. Van matar dos oncles meus perquè tenien fàbrica, i un cosí. Ser panameny em va salvar.

Per què? Vaig córrer a demanar-li un passaport al cònsol. Volia marxar, però vaig canviar d’opinió: amb el passaport podia ajudar...

Ajudar?