Acadèmia de Doctors

El doctor Andrés Clarós se’n va anar a Alemanya amb una furgoneta i en va portar el primer microscopi quirúrgic que hi va haver a Espanya, apassionat per la microcirurgia de l’oïda. “A casa només sentíem a parlar de medicina cada dia!”, m’explica el seu fill, el doctor Pedro Clarós, otorinolaringòleg com el seu pare i com el seu germà. Una nissaga mèdica amb tres clíniques (ClinicaClaros.com) i una fundació (FundacionClaros.com) amb il·lustres cantants i professionals de la veu com a patrons. La Reial Acadèmia de Doctors acaba de proclamar acadèmic emèrit Andrés Clarós, i en el mateix acte ha elegit com a membre numerari Pedro Clarós. A salvar vides. Vaig fer la meva llista de Schindler: vaig recórrer Catalunya i vaig recollir coneguts en perill de mort. Veien el passaport i els milicians havien de deixar-me passar.

Quanta gent va salvar? Una bona vintena de persones. Vaig amagar a casa de la meva mare monjos de la cartoixa de Montalegre de Tiana. Els acompanyava al port quan hi havia places de vaixell.

Es va jugar la vida. Sí.

L’hi han reconegut? Tant se val, jo ho vaig fer de cor, era un imperatiu moral. Els monjos supervivents ho van explicar en un llibre que van escriure: miri’l, veu...? I encara avui exhibeixen una foto de la meva mare a la cartoixa. És un orgull!

I com va ser el final de la guerra? Vaig veure arribar els nacionals al Besòs i vaig témer que els rojos que fugien em matessin. Vaig córrer a trobar les tanquetes i un em va preguntar: “Coneixes el senyor Maristany?” Sí, era amic. Vaig pujar a la tanqueta: vaig alliberar Badalona!

I després, a estudiar. Per què va escollir l’otorinolaringologia? Perquè era un camp per explorar: els sords no tenien cura. Em vaig doctorar i, com que m’atreia la cirurgia, vaig inventar la timpanoplàstia, per reconstruir l’oïda amb una tècnica quirúrgica que va fer la volta al món i porta el meu nom. Molts sords hi van sentir!

Com eren els primers anys de metge? En la postguerra hi havia molta misèria. I molta diftèria: els nens s’asfixiaven i morien. Jo corria de matinada a fer traqueotomies a nens a casa d’ells... Era dur, sí... Molts eren tan pobres que no podien pagar-me... I els donava jo diners, de vegades...

Es va penedir de ser metge? No, mai! Tornaria a fer el mateix si tornés a néixer! Em vaig especialitzar en otorinolaringologia pediàtrica, vaig obrir la meva clínica... I molts dels nens que vaig tractar han fet després coses importants.

Li queden amics? De la meva edat només un!, a les Canàries. No m’agrada anar als llocs perquè m’asseuen amb senyores de 70 anys, i m’avorreixo. Jo estava molt enamorat de la meva dona, ella ho ha estat tot en la meva vida, tot!

I ara com passa el temps? He escrit un llibre sobre la família Clarós, que es remunta al segle XV a Badalona... He descobert avantpassats interessants, com el guerriller Juan Clarós Preses, que va frenar els francesos de Napoleó als setges de Girona... “M’ha sortit un penelló que es diu Juan Clarós”, va dir el general napoleònic.

Cap altra guerra, senyor Clarós? Sí, a l’Índia i l’Àfrica: des de la Fundació Clarós enviem metges que operen els nens de malformacions i tumors de cara i coll... Estic molt content amb la meva vida!

VÍCTOR-M. AMELA