“No s’ha d’esperar a retirar-se quan ja és massa tard”

Hi ha diverses maneres d’abandonar els escenaris per a una estrella del ballet. Unes desapareixen a poc a poc, com Pavlova o Margot Fontaine, encara que les exigències coreogràfiques obliguen a la dissimulació; d’altres busquen refugi en una dansa més teatral. Però l’étoile francesa Sylvie Guillem és un cas a banda. Fent honor a la seva fama de fer tronar i ploure, la reconeguda ballarina ha decidit tallar en sec als 50 anys, encara en ple ús de la seva energia. “Et pots retirar abans d’hora, però mai quan ja és massa tard”, declara.

Diu vostè que la seva carrera ha de parar. És la decisió més difícil que ha pres en la seva vida? Ha estat difícil, especialment perquè és un tall net. Vaig pensar que el millor seria trobar el moment oportú per dir, ok, això és tot, aquesta haurà estat la meva carrera.

Com pot estar tan segura d’estar preparada per deixar-ho? No ho estàs mai del tot. Però tinc 50 anys.

No és una raó. És veritat, no ho és. Però des dels 19 que sóc a l’escenari i prefereixo que no arribi el moment en què no pugui donar el que s’espera de mi.

Quant ha pesat mirar-se al mirall per decidir-se a parar? No té res a veure. Es tracta de sentir-me feliç amb el que faig. No vull descobrir un dia que sóc infeliç assajant ni sortint a escena perquè ja no puc donar el que m’agradaria. Està relacionat amb el plaer i les meves referències.

Baríxnikov té 67 anys i continua amb projectes teatrals. Cadascú pren les seves decisions i n’és responsable. Baríxnikov no és l’únic que ha derivat cap al teatre; no és la meva elecció. En la meva carrera he fet clàssic, contemporani, teatre... però sempre amb una energia. La carrera que ara aturo és la de dansa. No dic que si un dia se’m presenta un projecte teatral fantàstic no torni a l’escenari. Vull aturar el que faig ara, no només per mi sinó per l’audiència. És un tall net en la dansa de la manera en què l’he ofert durant 39 anys.

Sempre ha dit que va ser la dansa la que va venir a vostè... És cert. No vaig créixer en una família que estigués vinculada a la dansa. Ni tan sols a París. Vaig créixer al suburbi on no hi havia més nens fent esport. El que m’agradava era la gimnàstica. Vaig saber de la dansa quan vaig entrar a l’escola de París. No hi somiava, no sabia ni que existia. Vaig descobrir l’escenari per ca- sualitat, després d’un any de treball mixt de ballet i gimnàstica.

Hi va haver dificultats venint del món de la gimnàstica? No, llavors tenia 11 anys, tot era joc, plaer. L’entrenament era dur, però vaig tenir la sort que el mestre de l’equip era el meu pare, molt curós amb les criatures. No era una indústria per guanyar trofeus, no era perillós. I ho vaig deixar abans que fos massa dolorós.

Vostè té fama de dura, implacable, perfeccionista. Li ve de família? Ha, ha... Una mica. El meu pare era molt tímid, però alhora tenia un gran sentit de la justícia. Sent tímid, allò de canviar el món i el fet que jo sortís del suburbi per anar a París, a l’Òpera de París... no deixava de ser incòmode. La meva mare aparenta duresa però també és molt tímida. La meva àvia sí que era una dona dura. Suposo que sóc una barreja de tots tres.

Es refereix a la mare del seu pare, la que es va refugiar a França procedent de Catalunya durant la Guerra Civil? Aquesta mateixa, sí.

Carrega vostè amb aquells records de guerra, com tants espanyols de la seva generació? En realitat no gaire, quan ets jove i estàs concentrada a ser ballarina no