PERALADA, PARADA ÚNICA

tens massa opcions de bussejar en les circumstàncies familiars. No es parlava d’aquestes coses. No vaig tenir el valor de preguntar-ho i quan ho vaig fer no vaig obtenir respostes. “No em parlis d’això, no em preguntis allò”... A la meva àvia no li agradava gens, ni el passat ni el present ni la gent. Tot consistia a continuar viva. Sé que va tenir una infantesa difícil i que va deixar Espanya molt aviat. Res del que va succeir no la va predisposar per a una vida més humana.

Vostè arriba a l’Òpera de París amb 16 anys i als 19 Nuréiev l’eleva a Era conscient que aquell home era un mite? No, no era de les que ho sabien tot de la dansa. M’interessava l’escenari i entendre aquell món. No estava impressionada prèviament, la qual cosa va ser fantàstica, perquè ell era impressionant. Veure’l prenent decisions, la forma de preparar-se, la passió, la visió...

Què creu que va veure en vostè? No ho sé. Un dia li va dir a algú que jo podia ser aspra però que així que somreia era pur xampany, ha, ha. Fa de mal dir... vaig anar escalant a la companyia amb rapidesa. Estava àvida d’aprendre. Suposo que va El millor de la dansa que es podrà veure aquesta temporada està a punt d’arribar. I serà a Peralada. El festival, que arrenca la setmana que ve amb una doble actuació del Béjart Ballet Lausanne, ha aconseguit ni més ni menys que que Sylvie Guillem recali a l’Empordà el proper dia 24, durant la seva sonada gira de comiat, única parada en territori espanyol. Estrella de l’Òpera de París en temps de Nuréiev i més tard del Royal Ballet de Londres, el gran públic la coneix a aquesta banda del Pirineu sobretot per les seves espectaculars aparicions en anuncis publicitaris de la premsa, amb la seva flexibilitat i aquelles cames llargues simulant les manetes del rellotge a les sis en punt. A Barcelona se la va veure al Grec ambAkram Khan i després amb Robert Lepage i Russell Muliphant al TNC. Ara s’acomiada amb un programa intens, en part creat per a aquesta gira final, que inclou un solo d’Akram Khan sobre la naturalesa i la tecnologia; un duet dinàmic de Russell Maliphant que Guillem balla amb la solista de la Scala Emanuela Montanari, i finalment el retrat que Mats Ek va crear per a ella fa deu anys Bye. veure la meva forta motivació.

I com va ser ballar amb ell? Era més baix que jo (rialles). Vam ballar El llac dels cignes, Giselle, La Ventafocs que ell mateix va produir... Va ser fantàstic, era un gran partenaire fins i tot sent més baix. I tenia aquella mirada intel·ligent. Nuréiev vivia el que feia, no es limitava a reproduir uns passos.

Però vostè el va deixar. Als cinc anys de convertir-la en va deixar l’Òpera de París pel Royal Ballet de Londres. Què buscava? No volia perdre el temps. El problema no era ell, era la institució i la mentalitat de la seva gent. Allà no tenia el control i anant-me’n podia escollir què ballava. L’important era poder tenir una altra visió del ballet. Una vegada t’han permès viatjar i provar altres coses, no pots tornar a la teva petita gàbia a esperar ordres. Vaig escollir deixar el confort.

Però també va ser difícil al Royal Ballet. L’anomenaven

per les seves negatives a ballar segons quins papers... Va ser difícil per raons diferents. Em va agradar el repertori, vaig fer coses que no hauria fet a París, i vaig aprendre molt de teatre. Però no sóc diplomàtica i possiblement vaig ferir sentiments. Ara puc dir que ho sento, però llavors jo no volia perdre el temps. Béjart la va escollir per al seu

i després va crear per a vostè

Vostè amb les seves cames llargues, capaç de dibuixar un rellotge a les sis en punt... Creu que es va enamorar del seu cos androgin? Es va sentir utilitzada? No crec que m’utilitzés. És interessant veure la visió que cada creador té i com tu encaixes en aquesta visió. És un aprenentatge mutu.

Quina era la seva visió del clàssic? Al principi no m’ho vaig plantejar. Em vaig convertir en étoile de París i això significava fer El llac, La bella dorment... Però al final, el ballet clàssic és un somni. Un somni perquè el públic pugui imaginar que és una altra persona. No va de la vida sinó del que la vida podria ser en un altre món, amb tota la seva tècnica difícil però que ha de semblar fàcil... has de saltar com si volessis, posarte de puntes com si flotessis. És una mica sobrenatural.

No així la dansa en general. La contemporània versa menys sobre els somnis i més sobre la realitat. Els coreògrafs volen la cruesa, amb personatges unisex, sense història personal.

Aquest de Mats Ek amb el qual conclou l’espectacle de la seva última gira, parla realment de vostè i la seva fragilitat? Crec que Mats demostra que em coneix millor que jo mateixa. No em sento a la pell de cap altra persona, puc ser jo mateixa.

I qui és vostè? És aquella nena espantada? Sí, també. Algú que gaudeix amb el que fa però que dubta... Cada vegada que faig Bye sóc jo, algú tan responsable, però també tan irresponsable, algú temorós, però atrevit...

Creu que les companyies de grans creadors haurien de retirar-se quan aquests moren o mantenir-se com la de Béjart? Maurice em va dir una vegada: “Si un dia em moro, m’agradaria que la meva obra fos retirada del repertori”. Això és el que volia. Ho entenc, perquè només quan tens relació amb el creador tens tota la informació, estàs en contacte amb la seva energia i pots oferir el que ell vol. Passa el mateix amb el clàssic: al principi hi havia Petipà decidint. Després d’ell, tot són passos.

I ara què farà? Vull concentrar-me en la meva lluita a favor de la biodiversitat. I buscaré altres formes d’entrenament, com el ioga o el tai-txi.