La Vanguardia (Català-1ª edició)
Somriures i abraçades
Per què somriu sempre el primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, Gerardo Pisarello? Potser perquè és simpàtic. O tímid. O potser perquè tem el pitjor, que és una actitud molt argentina i que no s’ha de confondre amb la intuïció ni amb el fatalisme. Perquè no crec que es rigui dels ciutadans barcelonins. També Isabel Pantoja somreia sempre quan anava de nòvia amb aquell Julián Muñoz del bigoti, els diners de Marbella i la romeria del Rocío. “Dents, dents”. Això li deia l’artista al del bigoti. “Dents, dents. És el que més els fot”. Es referia als fotògrafs, als que portaven les càmeres de televisió i, per descomptat, als lectors i espectadors. Contra l’enveja, que no és només un mal espanyol, la vídua del torero aconsellava mostrar les dents. Una cosa que exigeix una certa professionalitat perquè alguns somriures forçats poden semblar ganyotes sinistres.
Es veu, això diuen, que s’ha de donar cent dies de gràcia o confiança al nou polític o al que accedeix a un nou càrrec. Però com que aquests polítics nous que sens dubte ens mereixem fan un despietat abús de les noves tecnologies, perquè jo em nego a anomenar-les “xarxes socials”, crec que dues setmanes són suficients per intuir el que podem esperar, per exemple, de l’alcaldessa Ada Colau, si l’oposició no hi posa remei. Assumir la responsabilitat és molt més difícil que somriure. Així sembla entendre-ho la nova alcaldessa, que somriu fins i tot més que el seu primer tinent d’alcalde. El que vull dir és que la nova alcaldessa està entossudida a voler continuar sent, de vegades, només Ada Colau. Una cosa im- possible malgrat que ho intenti parlant de la seva feina a través del seu blog personal. I no creguin que m’he tornat patriota o assenyat, en absolut. No confonc ni tampoc faig veure que confonc la pizza amb la ideologia, per descomptat d’esquerres, que és a què amb més èxit s’ha dedicat cert periodista, que va presumint de ser assessor d’Ada Colau.
El que passa és que res no em torça més l’entrepà, que de vegades esmorzo a Farga, que el sarcasme d’alguns burgesos, bastants, que diuen celebrar les noves maneres d’Ada Colau i d’alguns dels seus apòstols, menjadors o no de pizzes. “N’aprendran. Aquestes coses: el bon gust, la discreció, s’apre- nen. Amb els anys, esclar. I el que més m’agrada és que sempre somriuen i s’abracen. Com quan tu i jo teníem 20 anys”. Això em deia, fa uns dies, somrient com Gerardo Pisarello, certa burgesa anorèctica a qui vaig conèixer quan tots dos anàvem per la geografia publicitària. “I, escolta, aquesta noia, l’Ada Colau, té un cutis magnífic”.
Les millors bruixes dolentes són les burgeses. I els millors dropos, ja definitivament arruïnats per no haver fet brot en la seva vida, són els que et diuen: “Doncs mira, a mi em sembla normal que la Colau hagi col·locat el seu marit i que el Pisarello hagi col·locat la seva dona. Això és el més normal”.
O sigui, que res no satisfà més certs burgesos que els costums polítics de sempre i escenes o instantànies com les viscudes a l’ascensor de l’Ajuntament de Barcelona, puntualment distribuïdes pels seus protagonistes; instantànies en què apareixien somrients i atrapats Pablo Iglesias, Ada Colau i Gerardo Pisarello. O aquestes altres, ressuscitades, en què la presumpta nova directora de comunicació de l’Ajuntament de Barcelona, Águeda Bañón, apareix en un carrer amb els pantalons abaixats i presumint de braga aguerrida. O pixant o fingint que pixa, sempre al mig del carrer. Mentre escric aquesta crònica encara no s’ha oficialitzat el nomenament de Bañón. Podria tractar-se, doncs, només d’un estratagema maquinat pel sempre somrient Pisarello per desacreditar els periodistes.
A la recent campanya municipal vaig llegir que Xavier Trias havia dit que, quan era nen, volia ser el Capitán Trueno. I em vaig emprenyar. Em vaig emprenyar perquè el Capitán Trueno és nostre, del barri, i no de la burgesia. Trias, que mai no em va retirar la salutació malgrat que sempre el definia com “l’alcalde que no tenim”, podia haver dit que de gran volia ser, per exemple, missioner, com aquell belga, Jozef de Vanter, que va anar a Molokai a cuidar leprosos, però no el Capitán Trueno. Mentre llegia aquella parida electoral vaig tenir molt clar que feia anys que s’estava facilitant el desembarcament a l’Ajuntament de Barcelona a gent que confon el gest amb la substància i la transgressió, això tan difícil, amb fer el ridícul.
El veritable barri gairebé mai no fa el ridícul. I no sempre somriu.