La Vanguardia (Català-1ª edició)
Bob Dylan
CANTAUTOR
Un dels grans noms de la música, Bob Dylan, va arribar anit a Barcelona dins. Aquest mític artista, considerat un dels cantautors més influents de la història de la música popular, va omplir l’escenari del festival de Pedralbes.
El món als seus peus. La nit fantàstica, 24 graus a l’hora de l’arrencada. Per sobre del Palau de Pedralbes, una escletxa del dia i Venus traient el nas.
A les 22.00, amb puntualitat suïssa, apareix Bob Dylan, vestit color crema, el seu habitual barret de palla. Així que s’encenen els focus i apareix el mite, el públic barceloní, una completa barreja d’indígenes i forans, es posa dret, i arrenca sense més preàmbuls Things have changed, un tema de l’any 2000, inclòs a la banda sonora de la pel·lícula Jóvenes prodigiosos i en aquell moment premi de l’Acadèmia a la millor cançó original.
Amb tota seguretat no és casualitat ni innocu que el segon tema que Bob Dylan canta a l’inici de la seva actual gira, normalment la segona, així ho va fer ahir a la nit, sigui She belongs to me, una de les cançons amb què ara fa 50 anys aquest geni va canviar la història de la música en posar-li watts: ell va inventar o va incorporar l’electricitat al rock.
Avui, l’electricitat és un gènere en si mateix, amb variants diver- ses, i té en aquesta mateixa ciutat una de les seves principals cites anuals. Per això, el recital que l’esquerp bard de Minnesota oferia ahir a la nit en el Festival Jardins de Pedralbes, amb tot l’aforament venut, tenia un cert simbolisme en aquest sentit, cinquanta anys després de donar energia sobre la música i cinquanta anys després del mític i iniciàtic concert dels Beatles a la plaça de toros Monumental.
UN MITE Pedralbes podrà dir que el va veure una càlida nit d’estiu, encadenant poesia PUR DYLAN Ni canta el nou ni el més popular, però el seu cançoner infinit és a prova de fans HOMENATGE A SINATRA Dylan presentava el seu nou disc, ‘Shadows in the night’, aparegut al febrer
Una cita que va suposar d’alguna manera l’inici de l’idil·li que la ciutat manté amb els grans esdeveniments musicals: des dels festivals d’Escalarre, celebrats al Pirineu però organitzats des de la Ronda de Sant Pere, fins als actuals Sónar i Primavera Sound.
Dylan venia en teoria o formalment a presentar el seu nou disc, Shadows in the night, en el qual ret homenatge a Frank Sinatra, un dels grans cantants de tots els temps, una altra llegenda de la música.
Aquest és el seu últim treball, però ni així fa concessions el gran clàssic: ni canta el nou ni canta el més popular, però no importa. És un dels grans genis d’aquest art, i diversos centenars de persones podran dir que el van veure una nit d’estiu, encadenant temes, tots grans, tots amb un què: una frase, un ritme, un himne. En els bisos, pel cap alt, deixa anar alguna de les seves joies, com va fer anit amb Blowin’ in the wind i Love sick.
Possiblement per les vegades que els ha cantat, Dylan dosifica els seus grans èxits, té altres vies per a la complaença.
En el seu recital d’ahir a la nit va passar per algunes de les seves èpoques i pals, des de l’esmentada electrificació de She belongs to me, al blues de Beyond here lies nothin’ del 2009, una balada com Workingman’s Blues #2, pertanyent a Modern Times, un treball del 2006 que va rebre elogis unànimes i amb el qual va tornar a trepitjar el més alt de les llistes americanes, exactament trenta anys després; l’anterior havia estat Desire, el 1976. Va tocar també material antic com Duquesne Whistle, del seu disc Tempest. Com que no obre la boca (més que per cantar), Dylan confia la seva comunicació amb el públic exclusivament al seu cançoner perfecte, amb temes de tots els colors. Ahir a la nit, els primers crits arribaven en el vuitè tall, Tangled up in blue, del disc Blood on the tracks, del 1975 –i considerada per la revista Rolling Stone com la 68 d’entre les millors 500 cançons de tots els temps– i els últims, amb l’únic gest que Dylan va tenir amb el públic, en quedarse 10 segons a l’escenari, al final del concert, per rebre la darrera gran ovació dels assistents, dempeus, per tot el voltant de l’escenari.
Els seus fans s’han entretingut a explicar quantes vegades va oferir en directe els seus grans èxits:
All along the watchtower està al capdavant, amb al voltant de 2.200 aparicions en directe, seguida de Like a Rolling Stone, amb 1.901, i de Highway 61 Revisited, amb 1.765. A la seva gira actual, de Sha
dows in the night amb prou feines
n’està oferint Full moon and emp
ty arms, una cançó dels anys quaranta, que a la lluna plena de dos dies abans hauria estat encara més adequada. Amb ella va acabar ahir a la nit la primera part del concert, abans d’acomiadar-se secament.
No li importa, Dylan sempre ha anat al seu aire, i la seva escassa empatia amb el públic té la seva extensió en el tracte amb la premsa. El seu equip no tolera la presència de fotògrafs i càmeres de televisió. És un dir, perquè des que apareix a l’escenari, la seva imatge està en el Instagram o el compte de Twitter dels assistents. Ells sí que “hi van ser”.
A les 22.54 d’ahir a la nit, almenys mitja dotzena de fans ja havien “estat allà”.
Shadows in the night va sortir a la venda el 3 de febrer, amb deu temes. És el trenta-sisè àlbum de la seva carrera, el primer en els últims tres anys amb material nou, des del sensacional Tempest.
Quan va publicar el disc, l’artista va dir al seu web que “ha estat un gran privilegi gravar aquest àlbum. Des de fa temps he volgut fer alguna cosa així però fins ara no he estat prou valent per abordar complicats arranjaments de trenta peces i refinar-los perquè sonin bé en una banda de cinc. Aquesta és la clau de totes aquestes interpretacions. Coneixíem aquestes cançons molt bé. Tot es va fer en directe. Potser una o dues preses. Sense
overdubs. Sense cabines on gravar la veu. Sense auriculars. Sense separació de pistes, i, majoritàriament, s’ha realitzat la mescla mentre es gravava. No em sento com si estigués versionant aquestes cançons, de cap manera. Ja han estat prou versionades. Enterrades, en realitat. El que estem fent la meva banda i jo, bàsicament, és descobrir-les. Treure-les de la tomba i posar-les a la llum del dia”.