La Vanguardia (Català-1ª edició)
Les tres víctimes d’Al·là
Els avatars de la distribució han creat un imponderable sentit de l’oportunitat en l’estrena, aquest cap de setmana, de Los caballos de Dios, del director francomarroquí Nabil Ayouch. La pel·lícula, guanyadora de l’Espiga d’Or a la Seminci de Valladolid el 2012, adapta la novel·la Les étoiles de Sidi Moumen, de Mahi Binebine, inspirada al seu torn en els atemptats de Casablanca del 2003, en els quals van morir 45 persones (inclosos 12 terroristes) en els atacs simultanis a diversos establiments. En aquelles accions la pitjor part se la va endur el restaurant de la Casa de España. El passat 26 de juny, a la sortida del passi de premsa, els periodistes s’assabentaven de l’atemptat ocorregut aquell mateix matí en una platja de la ciutat de Susa, a Tunísia, que va segar la vida de 38 turistes.
Aquesta coincidència dóna per a poc més que sentir un lleuger buit i fer patent el poc que ha canviat la situació de l’islamisme radical en els dotze anys transcorreguts des dels fets que narra la pel·lícula. Los caballos de Dios no explica la història real dels fanàtics atacants sinó que adapta una novel·lització d’aquells fets. La sorpresa que van comportar aquells atacs per a la societat marroquina era la procedència dels joves suïcides, tots entre els 20 i els 23 anys, ja que no venien de camps d’entrenament estrangers sinó d’una favela de la perifèria de Casablanca, de la qual els terroristes mai no havien sortit fins al dia en què van perpetrar els atacs al cor de la ciutat.
El director Nabil Ayouch, bon coneixedor del barri barraquista de Sidi Moumen, va rodar un curtmetratge documental en el qual va donar veu als supervivents, però va descobrir que la simple exposició del dolor no resolia en absolut la seva estupefacció davant l’ocorregut. “Amb el temps em vaig adonar que era una visió incompleta. Vaig necessitar tres o quatre anys per prendre consciència que, com a cineastes, no som testimonis que tinguem el deure de reaccionar immediatament com els periodistes. Nosaltres, abans que res, tenim el deure de prendre distància en relació amb els esdeveniments per elaborar una mirada especial sobre ells, la nostra pròpia mirada”, explicava el cineasta. Aquests atemptats, posteriors a l’11-S, van precedir, entre d’altres, als de Madrid, del 2004 (comesos per marroquins), els de Londres, del 2005 (d’autors anglesos), o els de París el gener del 2015 (d’autoria francesa). En cap cas els atacants no procedien de l’altre costat del món. Per això Ayouch decideix adaptar la novel·la de Binebine que, si bé no oferia respostes, aconseguia allò en què la ficció avantatja la realitat: crear sentit.
La pel·lícula explica la història redempció. Convencerà el seu germà petit que abandoni les seves ocupacions i s’uneixi a un grup d’oració.
La pel·lícula evita disculpar l’acció terrorista encara que retrata els joves de Sidi Moumen en la seva doble condició de víctimes i botxins. Per això posa l’accent en el caldo de cultiu de la violència –la desigualtat de la societat marroquina i la misèria de les perifèries urbanes–, és a dir, la interpretació material dels atemptats.
Molt més interessant és la manera com Los caballos de Dios aborda, en la segona meitat del seu metratge, els arguments amb què la religió i els seus apòstols actuen per aconseguir la reprogramació d’objectius i voluntats d’aquests joves fins a convertir els desheretats en emissaris del terror. Un procés tan antic com la història de l’home, però portat en el cas musulmà al sorprenent desenllaç de perdre no només l’estima per la vida aliena, sinó qualsevol aprensió a lliurar la pròpia. I en el qual es fa patent l’escassa resistència que ofereix la tercera víctima del fanatisme místic. La raó.