Art regenerat

El Museu Reina Sofia presenta una selecció d’obres de les col·leccions del Kunstmuseum de Basilea. Un model de complicitats museogràfiques i una lliçó, alhora, de com mostrar amb una trama original decisives obres de l’art modern. Un exemple: Gerra i violí, 1909, de Georges Braque, intervé amb força en la definició del cubisme. Convé recordar que també el museu madrileny va acollir anys enrere la primera presència pública de la col·lecció Beyeler. Una altra fita. Vull aturar-me, tot i això, en un episodi puntual de l’art modern: la recuperació d’obres capitals de l’injuriat art degenerat empresa a Basilea en vigílies de l’assalt a la raó esperonat pel nacionalsocialisme hitlerià. Una lliçó alhora ètica i estètica que constitueix una altra lliçó per al temps fet malbé que habitem.

El Ministeri d’Art i Educació de Goebbels va organitzar a Munic, el 1937, una mostra per denunciar l’art malalt i degradat que campava al seu aire en l’escena alemanya, exigint “l’urgent retorn dels ideals del classicisme en l’espai públic”. L’exposició Art degenerat reunia més de sis-centes obres decomissades als museus i col·leccionistes privats distribuïdes sota eslògans combatius: “Insults contra els herois de guerra” o senzillament tendències de l’avantguarda activa, de l’expressionisme al dadaisme i l’abstracció, i fins i tot art de pacients psíquics procedent de la Fundació Prinzhorn. L’art “purificat i alliberat de tendències anarquistes i bolxevics” s’exhibia orgullós a la Casa de l’Art alemany amb nombrosos exemples en els quals destacava el realisme vuitcentista i la nova estètica de la puresa de la raça, entre l’esport i l’arcàdia rural. La mostra Art degenerat ridiculitzava els artistes emblemàtics de les avantguardes amb accent agressiu sobre l’expressionisme, potser perquè veia en el realisme deformat i matèric el mirall transparent de la imatge de l’època convulsa que el nazisme pretenia extirpar, subhastant-lo a més a preus ridículs. Va ser a Suïssa, des del Kunstmuseum de Basilea que dirigia el discutit historiador Georg Schmidt, on es va apostar per aquest art radical adquirint mitjançant fons públics la quantitat més gran possible d’obres denunciades, simbolitzades per Ecce Homo de Loris Corinth, una obra cruel que va commoure el món: el dement encadenat entre un sanitari i un soldat blindat. El doctor Schmidt justificava davant els seus conciutadans l’adquisició al·ludint a la presència viva de l’expressionisme pictòric, l’art que reproduïa paradoxalment una advertència punyent per a molts d’ells: l’ona implacable de barbàrie i desraó.

El museu disposava ja d’obres de Nolde i Klee que van quedar més ben definides per les noves aportacions. El director Schmidt argumentava: “Quan l’art d’una concreta tendència artística s’ha vist eliminat dels museus del país, considerat a més model de degeneració, la recerca d’una nova pàtria per a l’art constitueix una exigència moral per a la nostra societat”. Es van aconseguir fons extraordinaris i el museu va acudir a Lucerna, on es tancava la subhasta, aconseguint rescatar nombroses obres en una lliça que va acabar en liquidació per rebaixes i va donar l’ocasió única a especuladors i llogrers del mercat artístic. L’espoliació de Lucerna nodreix encara diverses col·leccions privades –llegeixi’s Gurlitt– que van aprofitar sense escrúpol el moment, quan pensem que Ecce Homo, l’obra mestra de Corinth, es va adquirir per vuit mil francs davant els cinquanta mil que n’havia pagat el Museu de Berlín un lustre enrere.

M’interessa, amb tot, insistir en els motius del rebuig de la figuració expressionista, en alguna mesura una mena de tendència nacional alemanya des dels temps del realisme crític del període de Weimar i la crisi social berlinesa del 1905. Els murs de la mostra Art degenerat presenten obres expressionistes de Beckmann, Kokoschka, Kirchner, Schwitters, la bèstia negra del furor bèl·lic alemany, al costat de dadaistes com Hausmann i l’experimentació cromàtica de Klee. Potser s’impugnava el front militant del nou-cents nordeuropeu, les tendències artístiques que obrien l’art a la intervenció lliure i imaginativa, però sempre amb una punta afilada de denúncia. Un art, demanava l’incendiari activista Hermann Barr, que havia “d’obrir la boca d’aquests homes de trinxera amb els ulls encegats per imatges terribles: l’art del crit”. El poeta Gottfried Benn, en fer balanç de l’estètica expressionista, no fugia d’estudi: la proposta era una “nova biologia de l’esperit”, que es manifesta a través d’una tempesta de colors allunyats de les agradables superfícies del fauvisme o el pintoresquisme oriental de Matisse.

Sens dubte el Zaratustra de Nietzsche era l’ideòleg rapaç, i l’atrevida pigmentació de Van Gogh i Gauguin la fórmula ajustada al projecte artístic, que veia en Cranach i Dürer els germans grans d’una conjura de subversors del decorativisme geomètric llatí. Alguna cosa hi ha de pervers en la rancorosa condemna de l’art degenerat que alerta les consciències artístiques més sensibles, que van descobrir aviat el perillós missatger de l’apocalipsi que havia d’arribar. L’aire es va fer irrespirable: Kirchner, tràgic pioner, es va suïcidar el 1938. La lúcida i responsable actitud cívica regeneradora iniciada solidàriament a Basilea, va ser potser la crida a la resistència. Destí dels animals, de Frank Marc, il·lustra simbòlicament la rebel·lió de quatre temperaments animals davant una catàstrofe natural: els boscos reduïts a estelles i cendres, la guineu embogida, el cabirol aterrit i indefens. Imatges inquietants. Motius, en suma, gens anecdòtics per celebrar el superb desplegament madrileny.

Ecce Homo, l’obra mestra de Loris Corinth