Els temes del dia

La precipitada reforma del Tribunal Constitucional que ha proposat el PP; i les reclamacions de la concessionària del túnel del Pertús als governs de França i Espanya.

EL Partit Popular va presentar dimarts, per via d’urgència, una proposició de llei de reforma del Tribunal Constitucional (TC). Aquesta iniciativa persegueix un objectiu concret: poder inhabilitar Artur Mas, president de la Generalitat, i altres alts càrrecs catalans, en cas que no compleixin les resolucions del TC. I es perfila també com un instrument específic contra una hipotètica declaració unilateral d’independència.

La proposta de reforma va caure abans-d’ahir com una bomba en l’escena política. És comprensible, perquè suposa un nou enduriment de la posició del Govern central, que endossa funcions gairebé policials, i per tant impròpies, al TC, alguns membres del qual ja han expressat el seu malestar. El president Mas ha opinat que l’esmentada reforma es carregava l’Estat de dret. I els partits de l’oposició, inclòs Ciutadans, l’han criticada en una mesura o altra, titllant-la de deslleial o irresponsable. En aquesta línia, el PSOE va impulsar ahir un front opositor contra la proposició popular.

Més enllà del fons de la reforma, també la forma de la seva presentació ha abonat el descontentament. El Partit Popular, tan reticent a admetre reformes que afectin els principals òrgans estatals i les lleis que els regeixen, ha actuat aquesta vegada en solitari i expeditivament. D’aquesta manera, eludeix la recerca del consens, sempre oportú en aquest tipus de decisions, i evita l’escrutini del Consell d’Estat i els alts estaments de la judicatura. Finalment, el fet que presentés la reforma, al costat dels portaveus del PP al Congrés, el candidat popular a les eleccions del 27-S, Xavier García Albiol –que no és diputat i es va permetre rematar les seves declaracions amb un desafiador, i fal·laç, “s’ha acabat la broma”– ve a arrodonir el que es pot considerar un greu i ofensiu error polític.

Estem en una fase particularment agitada de les relacions entre Catalunya i Espanya. D’aquí poc més de tres setmanes els catalans acudiran a les urnes per reflectir no ja les seves preferències sociopolítiques, sinó la seva posició respecte a una possible independència. Davant aquest horitzó, tant el Govern central com el Govern català naveguen obstinadament amb rumb de col·lisió. L’insensible quietisme de l’un i la fuga cap endavant de l’altre proveeixen el rival d’arguments, mentre tensen cada dia més el conjunt dels catalans. El debat, que mai no hauria d’haver abandonat el camí del diàleg –i que tard o d’hora hi ha de tornar–, ha deixat pas a una rancúnia que encara continua a l’alça. Primer va ser el desacord, després l’allunyament gradual entre el líder central i l’autonòmic, després la creença –equivocada– que es poden resoldre les diferències unilateralment... I, ara, hem arribat ja a l’etapa d’intercanvi d’insults, en la qual ni els uns ni els altres no ens estalvien desafortunades analogies amb el que va succeir a Europa als anys trenta del segle passat.

Els dies que falten fins al 27-S s’anuncien no menys crispats. Tot fa témer que es pronunciaran més desqualificacions, que no hi haurà capacitat per reconèixer els errors propis, que s’atribuiran tots els imaginables al rival... En definitiva, dies de soroll i fúria, que com a tals només serviran per radicalitzar més els obstinats i per descoratjar més els qui no aproven el recurs a mecanismes repressors per part d’un Govern central cec i sord, ni la imposició d’un imaginari farcit de despit, incògnites, mitges veritats i riscos per part del Govern català.