La Vanguardia (Català-1ª edició)
Èxode imparable
La UE demanarà als estats que rebin 120.000 refugiats més Hongria desvia trens per sorpresa a centres d’acollida per a exiliats
La tragèdia ja té noms i cognoms. La fotografia d’un nen mort retornat per les onades a una platja turca després d’ofegar-se –una imatge que ahir va commocionar el món, sacsejant les consciències– pertany a Ailan Kurdi, un nen de tres anys. A cinquanta metres del cadàver de l’Ailan –de bocaterrosa, com si dormís– hi havia un altre infant mort: Galip Kurdi, el seu germà, de cinc anys.
Els dos cossos van ser trobats dimecres a la matinada a la platja d’Ali Hoca Burnu, a la província de Bodrum. I encara faltava per trobar el de la seva mare: la Rihan, de 27 anys.
La família Kurdi va naufragar mentre intentava arribar a l’illa grega de Kos, a escassos quilòmetres del lloc on van embarcar. Volien un refugi a Europa després que el Canadà rebutgés al juny la seva petició d’asil. Ho van provar amb 23 persones més a bord de dues llanxes amb rems, i dotze van morir en l’intent. L’únic supervivent dels Kurdi és el pare, l’Abdul·lah, i, quan van saber la notícia, alguns familiars i amics es mostraven a la te-
EL PARE “Jo sostenia la mà de la meva dona, però els nens se’m van escórrer” ELS PAPERS El Canadà va rebutjar la seva petició d’asil i Turquia no els va donar visat de sortida
levisió devastats, trencats, desbordats de llàgrimes.
“Ja havíem pagat dues vegades per intentar arribar a l’illa de Kos. La primera vegada els equips de la guàrdia costanera [turca] ens van interceptar i després ens van deixar lliures. I la segona vegada els organitzadors no van complir la seva promesa i no vam embarcar”, va declarar Abdul·lah.
“Aquest cop ens vam intentar assegurar [que hi arribaríem] amb els nostres propis mitjans: un bot de rems”, va afegir.
“Després d’allunyar-nos uns 500 metres de la platja, el bot es va co- mençar a enfonsar. Se’ns van mullar els peus i quan l’aigua va pujar, va arribar el pànic. Ens vam posar drets i hi havia armilles salvavides, però de sobte la barca va bolcar. Jo sostenia la mà de la meva dona, però els nens se’m van escórrer. Vam mirar de salvar el bot, però a poc a poc s’anava quedant sense aire”.
“Era de nit i tothom cridava, i no podia sentir la meva dona i els meus fills. Tothom cridava. Llavors vaig intentar nedar cap a la costa seguint la llum. Quan vaig arribar vaig buscar la meva dona i els
nens, però no els vaig poder trobar”.
La policia turca va detenir ahir quatre persones sospitoses d’estar vinculades a l’organització d’aquest viatge cap a la mort. “No són només refugiats, els que s’enfonsen a la Mediterrània, és la humanitat, la humanitat, els nostres valors!”, va manifestar ahir el president turc, Recep T. Erdogan, que va acusar Europa del que està passant.
La família Kurdi havia arribat a Bodrum, una meca del turisme a Turquia, procedent de la província de Kobane, al nord de Síria, on tindran lloc els funerals. El seu periple existencial abans d’arribar a Turquia és esfereïdor. Segons el portal de notícies turc Sputnik, els Kurdi estaven inscrits al registre del poble sirià de Begdik, connectat amb Alep, però durant alguns anys van viure a prop de Damasc. La guerra civil els va forçar a emigrar fins a sis vegades des del 2012: primer de Damasc a Alep, on van estar sis mesos. Poc després, i de nou empesos per la guerra, van arribar a Kobane. Però després d’un atemptat de l’Estat Islàmic el 15 de setembre del 2014, van travessar la frontera cap a Turquia. El gener d’aquest any, després d’un setge de 134 dies, les milícies kurdes, amb el suport dels bombardejos de la coalició lidera- da per Washington, alliberaven Kobane, la ciutat símbol de la resistència kurda davant els gihadistes, i a l’abril la família Kurdi va decidir retornar a la ciutat arrasada. Però al juny hi va haver un altre atemptat gihadista i els Kurdi van decidir tornar a Turquia.
Llavors ja havien sol·licitat asil al Canadà, ja que la germana d’Abdul·lah, Teema Kurdi, hi viu des de fa vint anys, però van rebutjar la petició. La raó era doble: Turquia els denegava un visat per sortir del país i no tenien un estatus de refugiat concedit per l’ONU. Enfrontats a una situació límit, els Kurdi van decidir arriscar-ho tot i arribar a Europa.
“La sang se’m va glaçar quan el vaig veure”, va confessar ahir Nilüfer Demir, l’autora de les fotografies d’Ailan Kurdi que han fet la volta al món. Desitjava ajudar en tant que pogués, però ja era massa tard. Una altra fotografia seva, que mostra l’embarcació de plàstic rebentada, tornada pel mar a la mateixa platja sense aire, feta una pelleringa, reflecteix molt bé la precarietat d’aquests viatges desesperats.
Com una metàfora de tot el que està passant, poques hores després de la tristíssima troballa els turistes –majoritàriament turcs– tornaven a banyar-se a la platja d’Ali Hoca Burnu.