Campament al ‘petit Manhattan’

Centenars de persones esperen acampades a Brussel·les per tramitar les seves demandes d’asil

Hussein té 25 anys. Era soldat de l’exèrcit de l’Iraq on cobrava, diu, 1.700 dòlars per defensar el seu país i lluitar contra l’Estat Islàmic. Un dia es va decidir a deixar aquella vida “que no era vida” i va emprendre un llarg viatge a través de Turquia cap a Europa per la via balcànica. Per què Bèlgica, per què no Alemanya? “Allà només agafen sirians”, contesta. Hussein és una de les 200 o 300 persones que poblen l’improvisat campament sorgit a finals d’agost al parc que hi ha davant l’Oficina d’Estrangeria de Brussel·les. Abans l’ocupaven famílies gitanes de l’est d’Europa i persones sense habitatge on viure. “Els sensepapers acullen els refugiats”, diu una pancarta. Estan envoltats de gratacels d’oficines –el barri es coneix com el petit Manhattan– però no és precisament riquesa el que veuen al seu voltant. El petit parc és un gresol de drames personals i crisis internacionals, esperances i burocràcia, de misèria alleujada per tones de solidaritat ciutadana, en condicions d’higiene fins fa poc impròpies d’un país europeu i ric (aquesta setmana s’hi han col·locat lavabos i dutxes portàtils).

Hi ha sobretot homes, molts somalis i iraquians. Les famílies s’instal·len en llocs més tranquils,

El Govern belga es queixa que països grans com Espanya o Polònia amb prou feines acullen refugiats

més aïllats: arriben i agafen el que necessiten entre els munts de roba d’abric, carrets de nen, aliments i objectes d’higiene que els belgues hi han anat a donar en massa a la tornada de les vacances. Els habitants del campament canvien. Alguns troben un refugi millor, d’altres obtenen un sostre mentre s’examinen els seus expedients. Però el nombre de tendes no deixa de créixer.

Musselman, un sirià de 19 anys, té més sort que alguns dels seus compatriotes. Va arribar amb els seus pares i tres germans fa una setmana però tenen amics a Brussel·les i poden quedar-se a casa seva, explica en francès, amb el seu germà de dos anys adormit als seus braços. Han anat al campament a buscar provisions. La seva família tenia una botiga a Homs. Després de rodar durant mesos fugint de la guerra, fa un mes van emprendre el camí cap a Europa, travessant el mar –amb vaixell– per Turquia. Els seus ulls blaus somriuen esperançats quan parla d’aprendre