Els temps judicials

Els magistrats sempre resulten intempestius i impertinents per a aquell que està sotmès a la indagació judicial com a sospitós d’haver incorregut en alguna activitat delictiva. Això val per a ciutadans particulars i per a càrrecs polítics. A ningú no li agrada aparèixer culpable en un sumari i molt menys amb l’adjectiu de presumpte al davant. Sentir-se molest és una reacció natural, però la molèstia no prova res, ni innocència ni culpabilitat.

Artur Mas se sent molest per l’escorcoll a la seu de CDC i per la investigació sobre el presumpte finançament irregular del seu partit. Normal. Igual passa en altres formacions polítiques quan la justícia voleteja al seu voltant. Tot i això, atribuir la investigació judicial a un muntatge de l’Estat, com ha fet el president en la seva compareixença parlamentària, suposa un salt argumental injustificat. La coincidència de la investigació judicial amb la campanya electoral no demostra res. A Rodrigo Rato el van detenir nou dies abans de les passades eleccions municipals. Era un muntatge d’algú contra el PP? I tampoc no justifica la teoria del muntatge la filtració als mitjans de la notícia de l’escorcoll abans que es dugués a terme. Lamentablement, la justícia és un formatge gruyère com es pot comprovar en sumaris amb dimensió política o sense. Si, a sobre, la notícia de la indagació judicial arriba a oïdes de l’investigat, l’únic que pot passar és que Les coincidències no demostren res: Rato va ser detingut nou dies abans de les eleccions municipals es perdi el factor sorpresa en detriment de la causa judicial.

A més, CDC no és el primer partit que veu com els agents de la llei entren a la seva seu amb un mandat judicial per remenar als seus arxius o als seus ordinadors. El 18 de novembre del 1992, el recentment mort Txiki Benegas i el seu company Francisco Fernández Marugán es van quedar protestant inútilment davant la comissió enviada pel jutge Marí Barber per haver fet un escorcoll a la seu del PSOE del carrer Ferraz en el marc de la investigació del cas Filesa. El 20 de desembre del 2013, el PP de Mariano Rajoy va haver de veure amb resignació com durant catorze hores agents de la Policia Nacional enviats pel jutge Ruz buscaven factures a la seu del carrer Génova dins del cas Bárcenas. Un dia abans, la Guàrdia Civil entrava a la seu d’UGT de Sevilla enviada per la jutgessa Alaya per buscar documents relacionats amb presumptes irregularitats en les subvencions destinades a la formació.

En tots aquests casos, els agents van actuar per ordre d’un jutge que havia obert una causa després d’una denúncia de presumptes irregularitats. En el cas de CDC, per acabar-ho d’adobar, la denúncia que origina la investigació procedeix ni més ni menys que d’una regidora d’ERC. La justícia a Espanya és lenta, ja se sap, però quan la seva maquinària es posa en marxa sol ser molt difícil aturar-la i els seus temps no són els de l’agenda política. La justícia té els seus propis ritmes, que, generalment, resulten sempre inoportuns per a aquell que és al centre de la investigació, però això no vol dir que sigui un muntatge.