La drecera Zapatero

L’enigma del primer dia de setembre ja està resolt. El Partit Popular va eclipsar dimarts les paraules d’Angela Merkel a favor de la integritat dels estats nacionals amb la fulgurant notícia d’una imminent atribució de funcions de policia al Tribunal Constitucional, perquè el temps reglamentari apressava.

Sota el comandament de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, la Brigada Aranzadi havia deixat a punt la seva última feina amb molt de sigil. Poc soroll. Cap filtració. Els informes jurídics, en l’elaboració dels quals ha participat un bon grup d’advocats de l’Estat i catedràtics de Dret Constitucional, la flor i nata de l’Aranzadi Task Force, estaven llestos i no hi havia temps per perdre. El projecte de llei havia d’entrar com més aviat millor al Parlament.

Dimarts s’acabaven els terminis reglamentaris i es va actuar amb agilitat bolxevic. Amb rapidesa i amb rudesa. El candidat Xavier García Albiol va ser convidat a la reunió del grup parlamentari popular i se li va encarregar informar la premsa. Capçalera de telenotícies, per davant de Merkel. “S’ha acabat la broma”, va dir el xèrif metropolità en seu parlamentària, davant de periodistes i diputats. No hi ha antecedents d’un civil sense acta de diputat utilitzant el llenguatge del Far West des d’un faristol del Congrés. Aquest final de legislatura passarà a la història.

Aquest moment, tot i això, ja l’hem viscut. Hi ha una gran similitud amb la reforma ràpida de la Constitució, el setembre del 2011. La mateixa època de l’any, la ma- teixa pressa, el mateix secretisme i la mateixa finta al Consell d’Estat. L’agost d’aquell any, en el pitjor moment de la crisi del deute sobirà del sud d’Europa, el president del Govern espanyol va rebre una carta del president del Banc Central Europeu exigint un nou i urgent ajust de la despesa pública. Espantat pel risc d’implosió electoral del PSOE –comicis generals al novembre–, José Luis Rodríguez Zapatero es va treure de la màniga la reforma urgent de la Constitució per donar la màxima prioritat al pagament del deute. Frankfurt no li demanava aquesta mesura. El BCE exigia més retallades. El president socialista sabia, però, que el seu gest agradaria a Berlín i que Mariano Rajoy no podria negar-li el vot. Zapatero va crear un precedent i per aquell camí hi circula Per la bretxa que va obrir la reforma urgent de la Constitució el 2011, circulen ara el PP i el seu tribunal de ferro dans, col·locar el PSOE en escac –si vota a favor del TC sancionador, el PSC s’enfonsa definitivament a Catalunya, si no li dóna suport, serà acusat de tebi–, i advertir Artur Mas i els seus aliats que no aprofitin la dissolució del Parlament espanyol –el novembre i el desembre, moment en què el Senat no podria activar l’article 155 de la Constitució–, per aprovar un primer pronunciament independentista al Parlament de Catalunya.

Pel camí dels setembres urgents i excepcionals, Espanya es convertirà al país europeu amb l’arsenal més gran de mesures coercitives en cas de crisi constitucional: article 155, llei de Seguretat Nacional i poders de policia per a l’Alt Tribunal.

DANI DUCH Ple del Congrés, el 2 de setembre del 2011, en què es va aprovar la reforma exprés de la Constitució