El llegat d’Ailan Kurdi

AILAN Kurdi, un nen sirià de tres anys, va ser fotografiat dimecres a la platja turca d’Ali Hoca Burnu. No estava jugant, ni banyantse, ni de vacances. Estava mort a la vora del mar, després que naufragués el bot inflable en què la seva família, procedent de Kobane, havia sortit de Turquia cap a l’illa grega de Kos. Quatre dels sis ocupants van morir, entre els quals el Galib, el germà de cinc anys de l’Ailan, i la mare de tots dos, la Rihan.

La fotografia de l’Ailan, vestit amb una samarreta vermella i pantalons curts blaus, estès a la sorra i bressat per les onades, ha fet la volta al món. S’ha convertit en la imatge de la tragèdia dels refugiats sirians que fugen d’una guerra iniciada abans que l’Ailan naixés. Ja havíem sabut de refugiats sirians morts en bombardejos, reclosos en camps de Turquia, exhausts a bord de pasteres, travessant Macedònia o Sèrbia a peu, bloquejats a l’estació de Budapest, amuntegats i asfixiats en camions de transport carni a la vora d’una autopista austríaca... Però cap foto no ha tingut tant d’impacte com la del desvalgut i desafortunat Ailan. Per si no n’hi hagués prou amb els 225.000 morts que ja ha causat la guerra a Síria, els 300.000 emigrants que aquest any han arribat a Europa per mar o els 2.500 que han mort en l’intent, la foto de l’Ailan ha deixat ben clara la magnitud d’aquesta crisi, així com l’imperatiu moral europeu de socórrer-ne les víctimes.

Diem que un dels primers objectius del periodisme gràfic és documentar la realitat i conscienciar la societat sobre les seves injustícies. Doncs bé, poques vegades una foto pot haver complert més efectivament aquesta comesa. Hi ha imatges que valen mil imatges.

Deuen ser pocs els europeus amb el cor i el cervell al seu lloc que ara mateix no se sentin impactats pel que han vist, i desitjosos de contribuir a evitar que es repeteixi. Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea, proposarà dimecres vinent d’ampliar a 120.000 el nombre global de refugiats que els països del Vell Continent haurien d’acollir; és a dir, el triple dels 40.000 de què es parlava a la primavera. La cancellera Merkel, decidida impulsora d’aquesta política, ja ha anunciat que Alemanya pot quedar-se 43.000 refugiats. Països com França també hi estan ben disposats. Però d’altres no. Alguns dels que van estar darrere el teló d’acer –Hongria, Polònia, Txèquia, Eslovàquia...– figuren entre els més reticents a acceptar quotes. Precisament ells, que van ser els primers d’obrir les fronteres el 1989 per facilitar la partida dels qui volien anarse’n a Alemanya. També el Regne Unit s’hi resisteix. I Espanya, encara que Rajoy va suavitzar la seva posició el dia que es va veure amb Merkel i ella es va pronunciar contra la independència catalana.

És cert que es podria debatre sobre el nombre total d’emigrants als quals es pot prestar ajuda. Però la pertinència d’aquesta ajuda no és discutible. Cadascun dels països refractaris adduirà les seves raons per negar-se a admetre asilats, ja siguin econòmiques o d’inadmissibles tints xenòfobs o religiosos. Però Europa té també les seves raons per articular una política conjunta, que hauria de ser assumida per tots els països comunitaris, sense necessitat d’amenaçar-los amb sancions si no col·laboren. La foto d’Ailan Kurdi estès a la sorra apel·la a la consciència de tots els europeus que es reclamen com a tals. Aquest és el llegat que l’Ailan ens deixa, després d’una vida molt curta i d’una mort injusta. Europa no pot ignorar-lo.