La Vanguardia (Català-1ª edició)
Les “dues Xines”, altra vegada
Per a qualsevol persona de més de 60 anys que segueixi l’actualitat internacional, el terme “dues Xines” evoca la competència posterior al 1949 pel reconeixement diplomàtic entre la Xina continental (“Roja”) i Taiwan o, més formalment, la República Popular de la Xina i la República de la Xina. A principis dels anys setanta, gairebé tots els països del món ja seguien l’exigència de la República Popular que només se la reconegués a ella com a govern sobirà legítim de la Xina. Senzillament, la part continental era massa gran en l’aspecte geogràfic i important en l’econòmic i estratègic per deixar-la de banda.
Avui està sorgint una pregunta nova i molt diferent sobre les “dues Xines”, que gira entorn de si és millor veure la Xina com un país fort amb un futur promissori malgrat les dificultats que pateix en el curt termini, o com un país que enfronta seriosos problemes estructurals i incertes perspectives de llarg termini. En poques paraules, és possible entreveure dues Xines molt diferents. Quina d’aquestes visions prevaldrà?
Fins fa ben poc no hi havia gaires raons per plantejar-se aquesta disjuntiva. L’economia xinesa havia estat creixent durant més de tres dècades al sorprenent ritme anual del 10% o més, i havia arribat a superar el Japó com la segona més gran del planeta. Centenars de milions de xinesos havien passat a formar part de la classe mitjana. El model d’eficiència autoritària de la Xina semblava atractiu per a molts altres països en desenvolupament, especialment després de la crisi financera global del 2008. El fet que comencés als Estats Units semblava desacreditar el capitalisme liberal a l’estil americà.
Però s’ha tornat inevitable l’interrogant sobre el futur de la Xina. Oficialment el creixement ha baixat vora un 7%, però molts consideren que la xifra real és inferior al 5%. No hauria de sorprendre aquesta desacceleració, perquè totes les economies en desenvolupament passen per un moment semblant durant el procés de creixement i maduració. Tot i això, la velocitat i el grau del canvi han agafat desprevingudes les autoritats i han alimentat les pors oficials que amb el creixement no n’hi hagi prou perquè el país arribi la mo-
R.N. HAASS, dernització segons s’havia planificat.
L’alarma del Govern davant una desacceleració més intensa que no s’esperava es va reflectir en la seva dura intervenció del juliol per congelar els mercats de valors enmig d’una dramàtica correcció de preus. Després d’això, el iuan es va devaluar sense avisar, cosa que suggereix que el gir per allunyar-se del creixement impulsat per les exportacions no està funcionant segons s’esperava.
Mentrestant, cada vegada més la campanya anticorrupció del president Xi Jinping sembla una estratègia per consolidar el seu poder en lloc d’un esforç de reforma de l’Estat xinès per beneficiar la seva economia i la seva societat. La corrupció està generalitzada i aquesta campanya continua sent molt popular. Però la sèrie de processos judicials empresos per Xi ha dissuadit molts funcionaris xinesos de prendre decisions, per por d’haver de fer front a acusacions penals.
Per tot això, darrerament es parla molt menys del model xinès i més de la realitat del país, que inclou també els seriosos danys al medi ambient causats per dècades d’una ràpida industrialització alimentada pel carbó. Segons una estimació, la contaminació de l’aire mata 1,6 milions de xinesos cada any.
L’envelliment demogràfic de la Xina, conseqüència imprevista de la draconiana política del fill únic, representa una altra amenaça per a la prosperitat a llarg termini, perquè la relació de dependència (la proporció de nens i jubilats davant la d’homes i dones en edat de treballar) pujarà ràpidament els pròxims anys i això afectarà el creixement econòmic, mentre els costos de l’atenció de salut i les pensions pressionaran progressivament els pressupostos de l’Estat. Cada vegada és més clar que els governants xinesos volen el creixement econòmic que genera el capitalisme però sense les recessions que comporta. Volen la innovació que produeix una societat oberta però sense la llibertat intel·lectual que la defineix. Algú ha de cedir. Alguns observadors que temen l’ascens de la Xina respiraran alleujats veient les dificultats actuals, però aquesta podria acabar sent una reacció amb poca visió de futur.
Si la Xina creix amb lentitud, podria veure’s afectada negativament la recuperació econòmica global. Seria un soci menys disposat a abordar reptes d’abast planetari, com el canvi climàtic. El més perillós és que si la Xina té dificultats podria veure’s temptada a emprendre aventures a l’estranger per apaivagar un poble frustrat per la desacceleració del creixement econòmic i la falta de llibertats polítiques. De fet, hi ha senyals d’això en les mesures adoptades al mar de la Xina Meridional. El nacionalisme es podria convertir en la principal font de legitimitat per a un partit governant que ja no podria aspirar a elevar ràpidament els estàndards de vida.
Els Estats Units i altres països hauran de prendre mesures perquè la Xina no caigui en aquesta temptació. Però seria igualment savi deixar-li clar que té un lloc assenyalat entre les potències mundials si actua amb responsabilitat i seguint les normes que regeixen per a tothom. Però a la Xina li correspon adoptar les decisions polítiques més importants: el Govern ha de trobar l’equilibri entre els interessos de l’Estat i els drets individuals, entre el creixement econòmic i la responsabilitat ambiental, i entre el paper dels mercats i el de l’Estat.
Les opcions a què s’enfronta la Xina són tan difícils com inevitables. No es pot descartar que arribin grans agitacions socials. De l’únic que hi ha certesa és que les pròximes tres dècades no seran iguals que les tres passades.