El record

Perdonin, però em permetré un parèntesi. Malgrat els pocs dies, des del retorn de vacances, la realitat està tan sobrecarregada de soroll polític, joc brut, desesperació humana i tragèdia de nens trencats a les platges de l’oblit, que necessito parar per no ofegar-me. Quin retorn d’asfalt i pedra! La prosa de la realitat és tan feridora, que em refugiaré un instant en la lírica de les emocions, allà on encara queda aliment per a l’ànima.

Vaig pensar, quan ho vivia, algun dia ho escriuré, i aquell dia és avui, potser perquè avui no sigui avui. El 26 d’agost feia un any que havia mort el pare. És cert que només és un dia més al calendari del dol, però fins i tot així, els dies previs van ser una pujada feixuga cap a un cim que amagava dimonis. Els que portem malament la mort no sabem com escapar-nos de la seva fúria, i ens protegim amb capes de negació i oblit. Però el vermell del calendari m’obligava a la implacable veritat de l’absència, a la derrota. I així va anar arribant el dia, amb el gel penetrant al cervell. Què podia fer en aquell dia temut, un any sencer, el cicle...? La família potser anava al cementiri, la I aquell dia que va començar trist, va anar acaronant els records suaument, com una brisa majoria potser estava amb la mare... Al final vaig decidir fer un homenatge al pare trepitjant la seva terra empordanesa en un llarg trajecte que acumulés paisatges, records i fatiga.

Fatiga, molta fatiga, perquè el cansament del cos endolcís el dolor de l’ànima. Cinc hores des de Cadaqués fins al Puig Alt, per poder contemplar el golf de Roses, les illes Medes, el cap Norfeu, i retorn a casa, saturats de bellesa. I aquell dia que va començar trist va anar acaronant els records suaument, com una brisa, i a poc a poc vaig deixar de tenir ràbia i vaig començar a sentir tendresa, i el pare va deixar de ser una ferida, per començar a ser una presència. De tant en tant mirava al cel i deia en veu forta: “Per tu, pare”, i per primera vegada podia parlar amb ell, després d’un any de negar-m’hi.

Ho reconec, no ho volia, mai no vaig voler que arribés el moment de l’acceptació, perquè si el pare era un record, significava que ja no estaria mai més amb mi. I aquesta idea no, no... Tanmateix, ja va passar, i ara sento una pau inesperada, com si ell hagués tornat i retornéssim a les nostres llargues xerrades, als seus consells, a la seva capacitat d’il·luminar tot l’entorn. Suposo que m’ha costat i que negar la seva absència em resultava més fàcil de portar, que acceptar-la. Però estava equivocada. El cert és que després del dolor i la negació, l’acceptació té alguna cosa de dolç i molt de bo. Perquè recordar no és perdre, recordar és recuperar.

Gràcies, doncs, a aquesta caminada d’hores pels seus paisatges estimats, el pare m’ha tornat, i la seva presència és calma i bella. Mai no deixaré de plorar-lo, però ara m’adono que també puc tornar a riure amb ell, perquè torna a ser present al llibre de la meva vida. I ho necessitava tant...