L’excursió

De passeig per camins de muntanya, el meu amic va notar que els nens sortien fugint al seu pas. Grups d’adolescents, perfectament equipats amb l’abillament muntanyenc d’aquesta temporada, es posaven a córrer cada vegada que el veien en un revolt, després de xiuxiuejar entre ells. En la primera desbandada, al meu amic se li va agitar el cor i va pensar si sortir corrents ell també. Accelerar el pas va empitjorar les coses; els nois s’escapaven encara més espantats, girant-se a mirar-lo amb la cara desencaixada. També el meu amic mirava inquiet cap enrere, buscant entre els arbres la fera perillosa que provocava aquell terror. Però en el seu camp de visió no hi havia cap més bitxo vivent que ell. La seva mirada ensopegava només amb els seus propis braços, les seves mans ossudes, les seves cames, les seves sabates, i aquests trossos tan limitats de nosaltres mateixos que podem arribar a veure. Els nostres ulls ens donen una visió molt parcial del nostre jo complet. El mateix clatell és per a tota la vida un misteri insondable, una conca inaccessible; familiar i possiblement rica en significats per a les persones del nostre entorn. Per no parlar de la corba de l’esquena, tan personal i alhora tan aliena, dia rere dia, fins al final.

El cas és que el meu amic va acabar per entendre que era la seva persona la que feia por. “Per què?”, pregunta, encara perplex, davant d’un cafè. “Semblo un monstre?” Per calmar-lo, li acosto un mirall. Junts comprovem que el seu físic no emana cap agressivitat. No li falten dents, ni n’hi sobren. No té cicatrius sospitoses. No va armat. És, fins i tot, d’una primesa que desprèn fragilitat. El seu nas, cal reconèixer-ho, és peculiar, aguilenc o renaixentista; però només li afegeix un aire atemporal. Res prou important per sortir corrents, diem, sense aclarir el misteri. Fins que se’ns acudeix revisar la seva vestimenta de l’excursió. I el meu amic explica que duia un impermeable blau cridaner que li van regalar en una piscina quan tenia 12 anys que, tot i que li va curt de mànigues i de tot, és més lleuger. I uns pantalons de la seva germana, molt amples, una mica com de munyir vaques, amb un destenyit tigrat. I la seva vella gorreta rosa de quadres. Una indumentària rara, que no té res a veure amb el perfecte equip de muntanyenc de marca i a la moda que iguala, regula i tranquil·litza els esperits capaços de sentir veritable por física davant algú que només és diferent.

Altra vegada amb el cafè, se’ns acudeix llavors, amb un optimisme exòtic, que l’arribada imparable d’aquests refugiats de l’altre món, que ens atien amb les seves mirades des de les fotos dels diaris, pot ser una oportunitat per canviar el paisatge i ampliar perspectives. També per a nosaltres. No només per a ells. Malgrat les dificultats. Si la iniciativa franco-alemanya fa efecte, i som capaços d’acollir-los amb justícia. L’arribada imparable d’aquests refugiats de l’altre món pot ser una oportunitat per ampliar perspectives