Final d’estiu

Setembre és un mes propici per a la nostàlgia. Els dies s’escurcen. La llum del sol es fa més prima. Les nits refresquen. A la costa, les platges es buiden, els xiringuitos endrecen les taules, les botigues abaixen les persianes i els hotels tanquen les portes. Els estiuejants cobreixen de llençols els mobles delicats just abans d’abandonar les cases. El gran teatre de l’estiu abaixa el teló i posa punt final a una funció que no es representarà fins l’any vinent.

Torna la rutina. A les ciutats de tot Europa, homes i dones es reincorporen a la feina. Els primers dies passen amb aires desmenjats, resignats, camí de l’oficina o de la fàbrica. Arrosseguen els peus amb mandra i s’aferren al record encara viu dels colors, les olors i els gustos que els han fet sentir més desperts, més arrelats i, potser, més feliços. Acaben de deixar enrere amb recança la sorra, el mar, les roques, les barques, les sortides de sol esclatants i les postes de sol a càmera lenta, des de les terrasses. O potser han abandonat els camps, les arbredes, els torrents, els camins que s’enfilen, els esmorzars dalt d’un cim i les passejades de mitja tarda.

Miren d’improvisar mil exorcismes per recuperar aquelles tardes tan plàcides, quan en tenien prou deixant passar les hores. Es pregunten on és ara aquella mandra lenta; on són els amics, les sobretaules a la terrassa, les migdiades sota de la buguenvíl·lea o de la parra; perquè ja no senten aquella remor llunyana que pujava de la sorra i els ajudava a endormiscar-se; què se n’ha fet d’aquella noia que veien passar cada matí, camí de la platja. Troben a faltar els croissants calents que compraven al forn, a la tornada del fúting matinal, quan als carrers només hi havia repartidors descarregant caixes i cambrers regant el terra per evitar la pols a l’hora de les solellades.

Enyoren les lectures sota els pins; les mirades furtives o descarades a les veïnes de taula; l’olor de les cremes solars, que els feia reviure estius adolescents; l’olor enganxosa dels clavells de moro i de les roses místiques, que regaven cada vespre. Ensaliven quan intenten explicar als com- panys de feina el gust que tenien les tomates de cor de bou de l’hort de l’avi o les figues de coll de dama, dolcíssimes, del veí. Diuen adéu al cafè del poble, a les partides de botifarra, al parxís amb la mainada, als gelats d’havent dinat i es desesperen quan s’adonen que també han dit adéu per tot l’any a la roba còmoda i als horaris anàrquics. Finalment, però, l’enyorament a ciutat només els durarà un parell de setmanes. Després, la rutina, la inèrcia, la monotonia els acabarà semblant confortable.

Res a veure amb la tristesa que han deixat enrere, entre els avis i els parents que s’han quedat al poble. Ells també intentaran trobar una rutina que els ajudi a escapar de la soledat retrobada. Però no els serà fàcil. Aquests primers dies potser trepitjaran sense voler un animal de plàstic abandonat al passadís; desenterraran una pala de platja colgada qualsevol dia d’estiu al sorral; o plegaran amb gestos delicats una peça de roba menuda que els pares es van deixar quan van fer les maletes dels nanos. Potser trobaran un conte obert, a mig llegir, damunt d’un dels llits de la mainada; es fixaran en la cadira buida, a l’hora d’esmorzar; ensopegaran amb un cavic que els més petits feien servir a l’hort per obrir i tancar les regues, quan deixaven córrer l’aigua. Cada instant, cada objecte i cada racó de la casa els faran pensar en els néts que han tingut a casa tot l’estiu i que ara han tornat a ciutat amb els pares.

La flor de nit ja no s’obrirà cap més vespre. Les tomateres de cor de bou es ressecaran asprades a les canyes. A l’hort potser encara s’hi farà alguna albergínia i als camps encara maduraran alguns melons i síndries. Però a les tardes, els núvols negres trauran el nas darrere de les muntanyes i els recordaran la imminència de la tardor i de la fosca nit de l’hivern, que se’ls farà llarguíssima.

El final d’estiu sempre és trist, però enlloc no és tant trist com a les illes gregues. A Patmos, a Leros, a Tinos, a Quios o a Lefkada, el final d’estiu et trenca l’ànima. Ho podeu comprovar aquests dies saltant d’illa en illa, en qualsevol dels ferris que naveguen per l’Egeu o l’Adriàtic, com si fossin autobusos de línia. Quan el vaixell entra al port, en baixen només quatre o cinc persones i en canvi en pugen sempre més d’un centenar, la majoria mainada: són els néts de Grècia, que han passat les vacances d’estiu a casa dels avis, mentre els pares encara treballaven; ara, els pares que els han vingut a recollir, han passat uns dies amb tota la família i inicien el retorn a Atenes o a Tessalònica.

Mentre escric aquestes ratlles, en un port grec hi ha un ferri que inicia lentament la maniobra de desatracament. Els mariners recullen les cordes, que fins fa un instant estaven nuades al norai. Hi ha un grup d’avis i àvies, vestits de negre, drets al moll, que dissimulen com poden les llàgrimes i aixequen els braços per dir adéu per última vegada als fills i sobretot als néts que marxen. Quan el ferri s’aparta del moll, els que acaben d’embarcar criden i gesticulen per fer-se veure. Cap d’ells no pensa que l’estiu vinent, quan el dia s’allargui, la llum sigui més clara, les nits es temperin i ells baixin feliços del ferri, l’àvia, la baba, la mare que els esperarà dreta al moll potser ja no els reconeixerà.

JOMA