Reinventar-se

Està estudiat: amb l’edat les persones tendeixen a relativitzar. Tendeixen a descreure. El creixement de l’esperança de vida augmenta (81,9 anys) i la mitjana d’edat es troba en 41,1 anys. O sigui que, per pura biologia, creix el nombre de descreguts Per què ens tornem escèptics? Perquè sabem més coses? Perquè ja n’hem vist massa? Perquè hem cregut i ens han enganyat? No deu ser que la naturalesa és sàvia i ens procura una sèrie de desil·lusions perquè el trànsit final ens sigui més suportable? Està a la vista: el personal no es creu res. Ni a ningú.

Fins i tot, no fa gaire, creure en les mateixes conviccions, en una idea, en una ideologia, o fins i tot en el gènere humà

J.-P. VILADECANS, –que ja és creure–, era quelcom admirable. Un exemple. Alguna cosa consubstancial a l’individu decent. Avui ser conseqüent amb determinats convenciments, seguir-los i no ocultar-los, pot ser motiu de burla i de desprestigi social. “Mira aquest, és un pureta”. O un antic, un tronat, un anacrònic. Pitjor encara: un beneit. Un personatget anquilosat de poc fiar.

En els temps del rigor, s’elogiava, i admirava, la coherència d’una trajectòria artística. La congruència d’una figura del pensament o de la vida pública. El rigor en el desenvolupament d’una idea fins al final. Sense anar més lluny: la sòlida serietat del veí de dalt. El recorregut del pedagog conseqüent. Ja no es dóna valor a res d’això. No hi ha una exigència social de l’ètica. I, esclar, també la conducta dels polítics, i el seu transvestisme ideològic, ha ajudat molt a la descreença general. Avui el que toca és reinventar-se. O sigui: fer salts. Al buit? En el cas que un es reinventi se li suposa un valor afegit. Un elogi assegurat. Reinventar-se és un verb fascinant –només equiparable a repensar-se–. Deu voler dir que un ja estava inventat i ho intenta de nou? O repensar-se: algú que ja abans s’havia pensat a si mateix i reincideix? No, vénen a dir-nos que cal renunciar a la coherència i a la fidelitat a uns principis que, total, serveixen per a ben poc. I això sí que és completament actual. Modern. Llavors: la descreença, l’escepticisme, és cosa de l’edat o del paisatge i les seves figures? D’una època funàmbula? I ara vostès perdonin, que em reinventaré. Però solament per una estona.