Ànima de la Cerdanya

Crida l’atenció la gent que no és capaç de canviar, a través de la reflexió, en un país com a aquest, de tan rica història humana. El canvi, la reflexió, són dos atributs que comporta el pensament cristià, almenys en la part de l’església catòlica.

Sorgeix aquesta petita digressió tot prepararant aquestes línies sobre Josep Vinyet i Estebanell, que coneixia segurament aquesta qüestió. Català de la vil·la de Tortellà, on va passar els primers anys de la seva vida, on va fer els seus primers estudis a l’Escola Nacional, on va formar part més tard de la cobla-orquestra New York Jazz de Tortellà, en la qual interpretava, pel que sembla, tenora, violí i saxo. Havia nascut el 1920 (segon de quatre germans) d’una família obrera, senzilla, de conviccions cristianes, i apolítica, segons que la definia ell mateix. No el vaig conèixer, preò sé de la seva feina intensa al capdavant del Festival de Música de Llívia, que va crear i va dirigir des del 1982, i sobre els seus llibres: el Diari de Guerra, La Cerdanya de la postguerra, Calidoscopic Llivienc, la Petita història del seu somni que va ser el Museu Municipal de Llívia, les memòries lúcides del Diari de guerra d’un requetè català als fronts del Segre, del Pallars, de l’Ebre i de Llevant, entre altres publicacions.

La música va ser sens dubte una de les seves aficions més fortes. I de fet, des de la seva posició avantatjada a l’administració municipal va poder impulsar iniciatives que avui porten la seva firma: la construcció per Gabriel Blancafort de l’orgue de l’església parroquial de Llívia, que va ser sufragat per subscripció popular, i que ara porta el seu nom. La creació el 1982 del seu Festival de Música de la Vila de Llívia, que va dirigir durant 30 anys, i que va il·luminar amb la presència de nombroses orquestres i solistes de l’est d’Europa, a més dels seus habituals col·laboradors, Jean-Claude Rampal i Claudi Arimany.

Tot aquest torrent de llum contrasta amb el que Josep Vinyet va viure els seus anys joves. La duresa i la incertesa de la Guerra Civil i la postguerra, que descriu amb detall en els seus llibres. Amb molt bon criteri, que reflecteix una especial sensibilitat, Oriol Riart destaca a Itinerari d’una memòria enfrontada (Fonoll, 2009) un breu fragment del Diari de Guerra de J. Vinyet. El 21-6-38 a Figuerola d’Orcau, Front de Tremp, escriu en el seu Diari de Guerra entre altres coses el que passa un dia normal vist per un soldat de comunicacions:

“Va haver-hi una treva. Els nostres varen sortir de les trinxeres a buscar algun que altre mort dels nostres, i els soldats rojos varen recollir els seus. Aquestos joves van donals-hi tabac i varen estar conversant amb ells; sembla talment impossible. Als poc moments de treva, als respectius parapets, l’ametralladora tornava a cantar llançant la mort arreu”....

El seu itinerari fins llavors havia estat: passar al costat “nacional” després de la dura experiència de l’assassinat del seu oncle, campaner de l’església del seu poble, i assumir tasques a les emissores de ràdio vinculades als requetès els noms de les quals produeixen esgarrifan-

Va impulsar el Museo Municipal de Llívia i va publicar diversos llibres sobre la guerra civil

ces: Radio Requeté Ntra. Sra. Valvanera, i després a RR4 de los tercips de requetés El Alcázar i Cristo Rey. Però Josep Vinyet, desolat per la impossibilitat d’expressar-se en català fins i tot a la seva terra, va recompondre el seu panorama i va començar a treballar un cop llicenciat de l’exèrcit, a les emissores de Puigcerdà, d’Olot i de Vic, que va arribar a dirigir. Van arribar després els anys de la democràcia i va ser el Festival de Música i la creació del Museu Municipal de Llívia el que va ocupar els seus interessos. El Museu guarda la famosa Farmàcia de Llívia que data del 1594. La Fundació Carulla guardonarà Vinyet per la seva tasca cultural i preocupació pel patrimoni.

ARXIU