L’epidèmia epistolar

Escriure cartes obertes adreçades a milions de persones que no coneixes és una temeritat. Si, a més a més, la carta és llarga, l’abús de confiança és doble. Aquests dies vivim una epidèmia de correspondència pública políticament tòxica i literàriament plúmbia. El responsable de la recaiguda en el gènere és l’expresident Felipe González, que està envellint fatal. A mesura que passen les legislatures, pateix greus hemorràgies de carisma i un botinflament que no solament li afecta la mirada sinó també la clarividència. No deixa de ser curiós que tres dels grans expresidents de la història de l’Espanya moderna, Jordi Pujol, José María Aznar i Felipe González, s’hagin extralimitat tant en les seves funcions i no hagin imitat el rei Joan Carles I, que està aplicant amb un rigor notable la literalitat del verb abdicar.

La vida del contribuent és dura. A més d’haver de suportar els polítics en actiu, ha de patir els errors dels retirats. Si fem l’exercici de llegir la carta de González com si l’hagués escrit un veí d’escala o un company de feina que ens demanés la nostra opinió, ens adonarem que els consells més indulgents que li podríem donar serien: a) llença-la a la paperera, b) escurça-la i pregunta’t si, un cop escurçada, es pot escurçar més o c) llegeix-la en veu alta a una persona que t’estimi i interpreta la cara de pànic que fa. El problema d’aquesta febre epistolar és que, com els terratrèmols, arrosseguen rèpliques que en multipliquen l’ona expansiva mediàtica. Que, tres setmanes abans del 27-S, haguem d’esquivar el tiroteig d’unes cartes tan flàccides i denigrants des del punt de vista intel·lectual només A més d’haver de suportar els polítics en actiu, ha de patir la incontinència dels polítics retirats pot ser la conseqüència d’una maledicció merescuda per haver comès pecats tan notables com elevar a categoria de mites expresidents que han abusat de la benvolença del sistema i els interlocutors que n’aprofiten les patinades per acaparar protagonisme.

En aquests dies d’intercanvi de grandiloqüències, amb polítics disposats a demostrar qui té l’epístola més llarga i candidats renovadors enfonsats en l’espiral de l’insult recreatiu (“gilipollas”, li diuen a Rajoy; “burro”, li diuen a González), és convenient protegir-se i adoptar l’actitud d’algunes comunitats de propietaris. Tips que els omplin les bústies i els vestíbuls amb paperassa indiscriminada que proclama les excel·lències de serrallers insomnes, pizzeries virtuals, blanquejadors de capital, clíniques dentals o minoristes de sushi, moltes escales tenen la prevenció de protegir-se amb un rètol categòric: “No s’admet correu comercial”. ¿Que un expresident ociós decideix entretenirse amb parides susceptibles de mobilitzar el populisme propagandístic dels uns i dels altres? No s’admet correu comercial. I, tenint en compte que la campanya oficial començarà aviat, potser hauríem d’obrir el focus i, al costat de la ja clàssica prevenció contra el correu comercial, afegir-hi: “Ni tampoc correu electoral”. Suposant que comercial i electoral siguin coses diferents, és clar.