La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’última aventura de Pape
Dues setmanes de suspens, tancat en un hotel de Barcelona amb la família i fent en solitari la seva pròpia pretemporada al camp del Bon Pastor –casualment el mateix on Sergio García va començar a jugar a futbol– en espera que l’Espanyol concretés el seu fitxatge seria un malson per a qualsevol futbolista professional, i més tractant-se d’un internacional. Res més lluny de la realitat per al senegalès Pape Diop, que té la certesa d’haver encertat amb la seva decisió malgrat arribar a un equip amb la posició en què ha estat jugant les últimes temporades més que cobertes i posar-se a les ordres d’un tècnic que fins a última hora no ha comptat amb ell. Potser, als seus 29 anys, la gran última aposta de la seva carrera. Arriscada i rocambolesca a ulls de qualsevol observador, segura i decidida per a un futbolista avesat a traspassos.
Ahir, integrat plenament en la disciplina del seu nou club, compartint rialles i cotxe amb el seu mig compatriota Michaël Ciani, bregat com ell al futbol francès, Diop relativit- zava la seva última aventura de pretemporada, no més agitada que el seu desembarcament a l’Stade de Rennes amb només 17 anys, el seu fitxatge per la Pobla de Mafumet l’estiu del 2008, les seves controvertides sortides al Racing i al Llevant en posteriors temporades o el seu fitxatge frustrat, en dos estius consecutius, per l’Olympiacos de Míchel. “El tema s’ha endarrerit 10 o 12 dies més dels previstos, però sabia que no hi hauria cap problema”, va afirmar ahir entre bromes, salutacions i signatures als seguidors que es congregaven a la ciutat esportiva espanyolista.
Si Pape Diop té una virtut, dins i fora del camp, és seguretat en si mateix i determinació. La mateixa que va demostrar quan encara era menor d’edat i es va presentar a unes proves que el Rennes va organitzar al Senegal per captar futures estrelles. El club francès va veure en el jove un futur mitjapunta amb grapa i no va dubtar a emportar-se’l assegurant la seva manutenció, estudis i un futur contracte, que no va firmar fins als 19 anys, ja que el futbol francès ja s’havia avançat a la FIFA prohibint els fitxatges de menors. Un fet que no li va impedir anar convocat amb les seleccions sub-17 i sub-19 del seu país.
Després d’una campanya i un sol partit al primer equip, Diop va viure la seva primera sortida, en forma de cessió, al Tours, un equip de Segona amb el qual encara va descendir una categoria. Una lesió –una altra de les constants de la seva carrera esportiva– el va desvincular de l’equip que el va portar a Europa i el va fer deambular pel Campionat Nacional francès, una mena de Segona B, d’on el Nàstic el va caçar al mercat d’hivern del 2008 perquè combinés la Pobla Mafumet amb el
PACIENT I SEGUR El futbolista va esperar dues setmanes en un hotel i es va entrenar en solitari fins al tancament de mercat CONVICCIÓ “Sóc on volia ser”, va dir després de firmar un contracte pitjor del que li oferia el Llevant
primer equip. Diop no va desaprofitar l’ocasió i va esdevenir un jugador decisiu perquè el Nàstic seguís a Segona reconvertit ja en el migcampista que és a hores d’ara.
En temporada i mitja, les ofertes d’Osasuna, Sevilla i Betis no es van fer esperar, i quan el Nàstic tenia negociat el seu traspàs al club navarrès, el jugador es va plantar i va elegir el Racing. Tot i que menys avantatjosa per al club català, l’operació encara destaca com la millor inversió en la història del Nàstic, que havia comprat Diop per 90.000 euros i el va vendre per 1,2 milions. Aprofitant una convocatòria de la seva selecció, Diop va marxar sense acomiadar-se. Però la seva sort a Santander va anar unida a la de l’equip i, quan els impagaments s’acumulaven, el Llevant el va rescatar per tot just 200.000 euros. No sense nova polèmica, ja que el Racing el tenia col·locat a millors postors i va ser Pape qui va triar un altre cop el seu destí.
L’Europa League que va disputar amb l’equip valencià li va obrir les portes de l’Olympiacos grec, que la directiva del Llevant es va encarregar de tancar-li en dues ocasions. L’última, quan ja tenia el contracte redactat i esperava... en un hotel. Una altra lesió, un esquinç sobre el qual el mateix jugador va impedir al club oferir detalls, va marcar els seus últims dies a Orriols i el menyspreu d’una afició que l’havia encimbellat pel seu joc i pel seu coratge en posar-se a ballar com una mona davant un grup d’aficionats de l’Atlètic que el tractaven com a tal. Diop tampoc no va poder acomiadar-se del Llevant després de rebutjar una oferta de renovació superior al contracte que li va oferir l’Espanyol, malgrat situar-se en el límit salarial de la seva plantilla.
“Sóc on volia ser i m’és igual que la meva posició estigui ocupada –va afirmar el dia de la seva presentació com a blanc-i-blau–. El tècnic m’ha dit que l’hi posi difícil i ho faré”. Ahir ja es movia per la ciutat esportiva com si portés tota una vida en blanc-i-blau.