La Vanguardia (Català-1ª edició)
“La reforma ha de reconèixer Catalunya com a nació”
Felipe González, expresident del govern d’Espanya
No estic en condicions de dir que hi hagi intenció feixistitzant a Catalunya”
La identitat catalana, la llengua i la cultura han de ser intocables”
Felipe González (Sevilla, 1942), catorze anys president del govern d’Espanya, no ha abandonat mai el debat polític. Ans el contrari. No ha perdut mai el fil. No ha volgut deixar de ser influent mai. Continua sent un referent. Diumenge passat adreçava una carta als catalans. El text, publicat pel diari El País, va ser llegit i seguit amb molt d’interès. González té més coses a dir als catalans. I també vol esmenar algun paràgraf d’aquella carta. Dijous va acceptar una entrevista amb La Vanguardia.
Va escriure una carta als catalans, o als socialistes de tot Espanya?
La meva intenció no era escriure als socialistes. Vaig escriure als catalans. A tots. Ens trobem davant d’un veritable problema d’Estat, no d’un problema electoral davant el 27 de setembre o el 20 de desembre.
En la seva recent carta vostè afirma que la situació a Catalunya és “el més semblant a l’aventura alemanya o italiana dels anys trenta del segle passat”. Aquestes paraules han dolgut a molta gent. De veritat creu que Catalunya ha entrat en una deriva feixista?
Em preocupa que hi hagi hagut una mala interpretació de les meves paraules. No estic en condicions de dir, no m’atreveixo a dir, perquè no tinc les dades per saberho, que hi hagi una intenció feixistitzant, o conduent al feixisme avui a Catalunya. En absolut no volia dir això. El que em preocupa és que qui obtingui més vots a les pròximes eleccions catalanes se senti legitimat a no respectar les regles del joc. És legítim voler canviar les regles del joc, però a Europa els canvis es promouen respectant les regles. Que aquest principi no es compleixi a Catalunya és el que de veritat m’inquieta.
Les reiterades referències al nazisme per desqualificar el sobiranisme irriten els independentistes, però també provoquen enuig i disgust a molts catalans que estan a favor del pacte.
Miri, la meva vinculació amb Catalunya és prèvia a la democràcia. A Catalunya jo hi he conegut un model de convivència social in-
RECTIFICACIÓ “No vaig voler dir que Catalunya estigui en vigílies del feixisme, no era la meva intenció”
superable en el conjunt d’Espanya. El millor, sense cap mena de dubte. Un model en què s’acceptaven les opinions de tothom, i en el qual el diàleg era la norma principal. Crec que aquest espai de convivència s’ha deteriorat dramàticament. Dramàticament? Pel que em comenten persones catalanes de diferents sectors, en sopars i reunions de família s’intenta evitar qualsevol reflexió sobre el tema, per evitar tensions. Això és un signe. Es discuteix menys, es dialoga menys, per por de la tensió. Hi ha un discurs clarament dominant, dotat d’una èpica del relat. La doble direcció en el debat públic s’ha espatllat. Alguns raonaments de caràcter econòmic vinculats a l’independentisme s’exposen molt lliurement, mentre que hi ha por d’expressar altres raonaments econòmics en direcció contrària. Vaig sovint a Catalunya. El que sents en una taula, en un sopar, o en un petit col·loqui, quan la gent parla de manera relaxada, no ho sents al carrer. Això suposa un encongiment clar de les llibertats pròpies d’una societat molt diversa i molt plural.
Vostè parla d’un acoquinament sord i persistent. Potser es refereix a les xarxes socials? L’agressivitat dialèctica a les xarxes socials és avui un fenomen comú a tots els països lliures del món...
Avui dia les xarxes socials tenen molta importància en la conformació de l’opinió pública. I és cert, a tot el món hi ha agressivitat en aquest àmbit. En alguns països llatinoamericans, poso per exemple Guatemala i el Brasil, aquesta agressivitat és avui molt alta. En el cas de Catalunya, l’hegemonia del moviment independentista a les xarxes socials és aclaparadora. Tinc informes molt complets sobre això.
Comparteix l’afirmació d’Alfonso Guerra que des de Catalunya s’està impulsant un cop d’Estat a càmera lenta?
Cal anar amb molt de compte amb les paraules. Jo no diria que estiguem davant d’un cop d’Estat en potència. I tampoc no compararia Espanya amb l’Alemanya comunista com ha fet algun alt responsable de la Generalitat. Em sembla un disbarat monumental. Cal vigilar les paraules.
A Catalunya hi ha programes electorals de ruptura, però fins avui no s’ha produït una col·lisió frontal amb l’ordre constitucional.
Depèn de com es miri. Quan el president de la Generalitat va de
ADVERTÈNCIA “Però el que no pot fer Catalunya és saltar-se la llei i les normes apel·lant als vots” CRÍTICA “La pluralitat catalana ha disminuït, s’ha encongit, hi ha molta gent que calla, massa”
número quatre d’una llista l’objectiu fonamental de la qual és trencar amb l’Estat espanyol, no perd legitimitat com a ciutadà, però no compleix la seva funció de president de tots els catalans. Parlo en termes polítics, no jurídics. El mateix Mas em va dir fa uns mesos: “Jo no sortiré de la legalitat”. Doncs ja ho ha fet i em sembla greu.
Hi ha tensió a Catalunya, però, insisteixo, a data d’avui no s’ha trencat amb la Constitució.
Insisteixo jo també: no estic parlant en termes jurídics. Parlo en termes polítics. Mas no exerceix avui com a president de tots els catalans i molt menys com a primer representant de l’Estat a Catalunya. El fet de guanyar a les urnes legitima l’incompliment de les normes? La legitimitat democràtica no és només una qüestió de vot. Si no es respecten les regles es perd la legitimitat democràtica. És important que els catalans reflexionin bé sobre això. No respectar les lleis també obre la porta a qui vulgui trencar les regles en sentit contrari al que vol el catalanisme. Crec que m’explico amb prou claredat. Es pot acabar provocant una situació molt caòtica a Catalunya i a Espanya. Miri, cada dia tinc la convicció més profunda que totes les pulsions nacionalistes tendeixen a ser excloents.
Si no recordo malament, poc després de la victòria del PSOE el 1982, el diari The New York Ti
mes va glossar els “joves nacionalistes que s’han fet càrrec del govern d’Espanya...”
Jo no he estat mai nacionalista. Em preocupa l’espiral d’autojustificació i alimentació mútua que s’està provocant entre el nacionalisme català i el nacionalisme espanyol. Espanya és un espai públic compartit que es va articular com a Estat nació. A l’interior d’aquest espai cal dialogar i pactar. Hi ha possibilitat d’acord? Sí. Crec que sí que n’hi ha. No el trobarem immediatament, però n’hi pot haver. Crec que la majoria de la gent a Espanya, també a Catalunya, vol diàleg. Cal buscar una solució reformista en un país, no ho oblidem, de tradició liquidacio
nista. L’últim tram de la història d’Espanya ha estat excepcional i em temo que es pugui convertir en un parèntesi històric. Cal evitarho. Cal evitar el retorn al liquidaci
onisme. El Partit Popular no aposta pel diàleg. És clar que aquesta no és la seva prioritat. Les seves crides a unir forces busquen el frontisme. Un frontisme contra un altre frontisme. Ara tenim aquesta proposta de reforma urgent del Tribunal Constitucional, una autèntica barbaritat. Els que no van estar a favor de la Constitució, els que no volen que es mogui res, no tenen consciència del que estan fent amb el Tribunal Constitucional i amb Catalunya.
Hi ha diverses propostes per al pacte. Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, antic ponent constitucional, proposa, per exemple, d’aprovar una nova disposició addicional de la Constitució que reconegui Catalunya com a realitat nacional. Vostè estaria d’acord que la Constitució espanyola reconegués Catalunya com a nació?
Absolutament, sí. No tinc cap problema a reconèixer la identitat catalana i que es garanteixi constitucionalment que no hi haurà cap extraviat que intenti alterar aquest reconeixement. La qüestió de la identitat està lligada fonamentalment a la llengua i a la cultura. Això és inexorable. Haurien de ser realitats intocables. Però cal anar més enllà. Cap a on? Jo proposo un pacte sobre Espanya. Reformes per a una nova etapa, no només per a l’encaix de Catalunya. Noto l’absència d’un projecte de país que es diu Espanya, en comptes d’aquest debat banal sobre els mèrits d’una recuperació que són més de l’exterior que de l’interior, on ens hem limitat a la devaluació de l’ocupació laboral i dels salaris. Aquest país necessita adaptar la Constitució a una realitat nova. Com és possible mantenir alhora l’estructura territorial d’inspiració napoleònica –les províncies- i l’Estat de les autonomies? Som l’únic país d’Europa amb quatre nivells d’administració. Sisplau! Necessitem una reforma de la Constitució sense por de consultar la gent.
Només cal tocar les diputacions provincials?
Hi ha dos problemes a resoldre. Del primer ja n’hem parlat: els sentiments de pertinença. L’altre és el de la fiscalitat. I cal aclarir competències, i assegurar-ne la qualitat. El Govern central, el de tots els ciutadans, ha de ser garant de la igualtat en el paquet de drets i obligacions de la ciutadania. Advoco per l’Espanya diversa. L’Espanya diversa és la que admet diferents sentiments de pertinença. L’Espanya plural és la que admet i protegeix diferents enfocaments polítics. Jordi Pujol. El que li ha passat a Jordi Pujol em produeix molta tristesa. No estic disposat a deixar-me endur per la infame demagògia de pujar a sobre del que cau per semblar més alt. Jo amb Pujol he tingut moltes diferències i molts acords.
Es penedeix del primerenc pacte PSC-PSOE el 1977? Al seu partit hi ha qui se’n penedeix.
Jo no em penedeixo del pacte del 1977 amb el PSC de Joan Reventós i Raimon Obiols. Tan sols crec que aquest pacte s’ha gestionat malament en alguns moments.
Aznar diu que amb aquesta recent carta als catalans vostè ha tornat a la cleda.
Em fa riure. A quina cleda? A la seva posició contrària a la Constitució el 1978? A la del dia abans de les eleccions del 1996, o a la del dia després, quan ja parlava català en la intimitat? A la de la majoria absoluta el 2000?
El seu pronòstic per al 27-S. No sóc capaç de fer un pronòstic. Conec molts catalans significatius que dubten seriosament si manifestar el que pensen abans o després del dia 27. Massa esperes. Els únics que no esperen són els que no volen l’entesa.