De vegades arriben cartes

LA carta que va escriure A los catalanes Felipe González al diari El País diumenge passat intentava ser una missiva d’afecte als ciutadans de Catalunya, però no va trobar el to. Jean-Jacques Rousseau advertia que les cartes amoroses s’escriuen sense saber què es dirà i s’acaben sense saber què s’ha dit. Per això, sovint, confonen més que no embadaleixen. Es necessita una ploma precisa i un ànim temperat per trobar les paraules i per infondre emocions. Després de la lectura del redactat de González, es podia pensar que el destinatari eren els votants del PSOE a Espanya, més que el conjunt de persones que viuen i treballen a Catalunya. La seva comparació de la situació que es viu actualment amb “l’aventura alemanya o italiana dels anys trenta” va causar urticàries. Els intel·lectuals orgànics del sobiranisme van ser implacables, però els no tan intel·lectuals, ni tan orgànics, ni tan sobiranistes, es van sentir igualment molestos amb l’al·lusió. I segurament també amb el fet

DIRECTOR que tota sortida del laberint català proposada a l’article fossin unes vagues reformes pactades “que garanteixin els fets diferencials, sense trencar la igualtat”.

L’expresident, que és un home astut, mesurat i intel·ligent, reescriu la seva carta en una entrevista concedida a La Vanguardia, no s’apunta al discurs d’Alfonso Guerra (en altres temps el seu segon), segons el qual des de Catalunya s’està impulsant un cop d’Estat a càmera lenta, i apunta que està convençut que hi ha una sortida reformista. “Estic a favor d’una reforma que reconegui Catalunya com a nació”, proclama.

Les declaracions de González, més enllà que insisteixi que no té responsabilitats institucionals ni de partit, són rellevants. La influència del personatge continua sent gran al PSOE. Les seves paraules no passaran desapercebudes a Catalunya. Ni a Andalusia.