La Vanguardia (Català-1ª edició)
Fins que rebenta
Angela Merkel ha passat en poques setmanes d’aparèixer davant el món com el botxí de Grècia a erigir-se en l’àngel de la guarda dels milers de refugiats sirians –de moment, només dels sirians– que truquen desesperats a les portes d’Europa. D’encarnació del mal a referent moral en un tres i no res... Què ha passat perquè, en tan poc temps, de comparar la cancellera alemanya amb els nazis als carrers d’Atenes s’hagi passat a corejar “Alemanya, Alemanya!” a les places de Budapest? Potser Merkel ha experimentat una transmutació?
Podria semblar-ho. Podrien fins i tot venir ganes de creure-ho. En alguns països europeus, i a l’altre costat de l’Atlàntic, alguns comentaristes no han dubtat a saludar l’actitud “responsable”, “valenta” i “exemplar” de la cancellera a l’hora d’abordar la crisi migratòria i obrir les portes als milers de sirians que travessen aquests dies els Balcans a la recerca d’asil a Alemanya, en lloc de tornar-los –com l’anomenat reglament de Dublín li permetria– als països de la Unió Europea (Itàlia, Grècia, Hongria) on posen els peus per primera vegada. Un gest que mereix l’aplaudiment, sens dubte. Però és en realitat tan exemplar com es pretén?
Si es mira bé, l’actitud de la cancellera alemanya davant la crisi dels refugiats no és gaire diferent de la que va adoptar davant la crisi del deute a la zona euro. En tots dos casos, Merkel ha actuat exactament de la ma- teixa manera: mirant inicialment cap a una altra banda, mirant de treure’s les puces de sobre, deixant passar el temps amb l’esperança –vana– que el problema es diluís i, al final, forçada per la tossuda realitat, avenint-se a actuar i reivindicant llavors una solució europea. Ho va fer amb Grècia i el deute, ho ha fet ara amb Síria.
Avui Angela Merkel és la principal defensora de la unió bancària europea, però Nicolas Sarkozy encara recorda la contundent negativa que va obtenir de la cancellera alemanya quan a la tardor el 2008, després de la fallida de Lehman Brothers, va mirar de convèncer-la per donar una resposta europea als problemes de liquiditat dels bancs: “Que cadascú netegi la seva merda”, va explicar gràficament Sarkozy, sense que quedés clar si la fórmula corresponia a una expressió prussiana o era la translació lliure feta pel llavors president francès. Sarkozy va trigar també mesos a convèncer a Merkel d’acudir al rescat de Grècia i, quan finalment ho va aconseguir, la crisi s’havia estès a tota la zona euro i el cost del rescat s’havia multiplicat.
En el cas de la crisi migratòria, la cancellera alemanya va fer al principi el mateix. Mentre Espanya, Itàlia i Grècia clamaven al desert per obtenir una resposta europea a l’allau de pasteres que arribaven a les seves costes, Merkel mirava a una altra banda. Des de Berlín es recordava que Alemanya ja havia rebut la seva quota de migrants quan va caure el mur de Berlín i es llançava al Sud una consigna inequívoca: cadascú ha de carregar el seu mort. Han hagut d’arribar els refugiats sirians (i no només sirians) a les portes del sacrosant imperi romanogermànic perquè Merkel per fi reaccionés.
La suma de decisions –i indecisions– defineix un comportament. A Alemanya aquesta addició ha generat una nova paraula per descriure la manera de fer de la cancellera: el verb merkelejar ( merkeln, en alemany), el significat del qual seria no decidir, no fer... Una versió teutona d’aquell cèlebre adagi del polític francès de la IV República Henri Queuille segons el qual “no hi ha problema que el temps i una absència de solució no acabi per resoldre”.
Fins que rebenta.
L’actitud de Merkel davant la crisi dels refugiats és la mateixa que va adoptar davant la crisi del deute