La Vanguardia (Català-1ª edició)
Una ‘intrusa’ pescant a cavall
La imatge icònica dels pescadors que, muntant un cavall de tir, s’endinsen a la mar ha inspirat des de fa segles pintors, poetes i fotògrafs. L’espectacle no decep. La força dels cavalls, la bellesa de la mar, el perfil dels genets, rígids i orgullosos, enfundats en impermeables grocs... Es dediquen a la pesca de gambetes i, com diu un d’ells, “no és la manera més eficient de pescar-les però sí la més bonica”.
Fins fa un segle es podien trobar pescadors a cavall a diversos punts del mar del Nord, al sud d’Anglaterra, Holanda, Bèlgica i el nord de França. Avui, aquesta tècnica pesquera perviu només a Oostduinkerke, un petit poble de la costa belga. També aquí va estar a punt de perdre’s als anys 70 però l’afany de la població local per mantenir viva la tradició sempre l’ha salvada, encara quefatemps queva deixar de ser un mitjà de vida, com era antigament per a moltes famílies, per convertir-se en una petita atracció turística. Les primeres referències a aquest art de pesca es remunten a l’any 1510. Avui queden 15 pescadors en actiu, tots a Oostduinkerke.
El reconeixement, fa dos anys, per part de la Unesco com a patrimoni cultural de la humanitat va suposar un important suport a aquesta tradició, però també va obrir la porta a petits grans canvis, inesperats per a alguns: des d’aquesta primavera, el gremi dels pescadors a cavall compta per primer cop amb una dona. Nele Bekaert va ser una dels tres candidats que al maig van passar el primer examen d’accés per ser reconegudes com a pescadores a cavall ( paardenvisser en neerlandès). La inclusió en la llista de la Unesco va obligar a estructurar el funcionament del gremi i no es podia fer discriminacions per raó de sexe.
Vaserel seu marit, també pescador, quelava animar a intentar-ho; tenen un negoci de fer fregits i utilitzen les gambetes per elaborar croquetes. Després de dos anys d’entrenament, Nele es va presentar a la prova. Va aprovar i va ser reconeguda formalment com a part delgremi, unhonor que altres dones maiabans no havien aconseguit, encara que algunes sortissin a pescar amb els seus marits, amagant-se els cabells sota la caputxa de l’impermeable per no incomodar ningú. “Tot i que ara es veu amb més normalitat i la gent entén que el més important és conèixer la tècnica, i no si ets home o dona, no va ser fàcil”, reconeix Nele.
El suport del grup és fonamental en aquesta feina, que tots fan com a complement a altres activitats professionals. Els veterans ensenyen als joves els seus coneixements sobre xarxes, corrents marins i marees. I cada pescador –i abans cada família, perquè la tradició es transmetia de generació en generació– està especialitzat en un aspecte dela pesca: l’entrenament dels cavalls, les xarxes... La platja d’Oostduin- kerke, plana, sense obstacles naturals, és ideal per a aquesta tècnica. Les demostracions turístiques s’organitzen només a l’estiu però s’hi pesca tot l’any, tret dels dies més durs de l’hivern. Una hora i mitja després que baixi la marea, els cavalls brabançons es fiquen a la mar arrossegant una llarga xarxa amb una planxa de fusta a cada extrem. La força de l’aigua fa que s’obri. I una cadena arrossegada per la sorra produeix les vibracions necessàries perquè les gambetes saltin i quedin atrapades a la xarxa. Abans, en un bon dia, podien pescar-ne 60 quilos; ara amb vuit es donen per satisfets.
Demanar si hi ha cap diferència entre aquestes gambetes i les que es pesquen amb altres tècniques és motiu d’ofensa al poble. La tradició mana que les gambes es coguin tot just acabades de capturar, amb aigua dolça lleugerament salada (cada pescador té la seva recepta secreta), i això fa que siguin excepcionalment fresques. Les gambetes volen quan arriben a terra. Estan considerats delicatessen i els restaurants locals se les disputen (es mengen soles, en croquetes, a la salsa del peix...). “Si tens una família gran, tens sempre la cistella buida”, riu Raymond, un altre dels pescadors.
Tots contesten amb cautela quan se’ls pregunta per l’arribada d’una dona al club. Els qui veuen Nele com una intrusa, que encara n’hi ha, “ja no gosen dir-ho en públic”, explica una veïna.
Altra cosa s’esdevé quan els pescadors es reuneixen ells amb ells per prendre unes cer-
La tècnica de pesca, que data de l’any 1510, s’ha perdut a la resta del mar del Nord Nele Bekaert va aprovar l’examen d’accés i “és prou tossuda per no deixar-se intimidar”
veses... Hi va haver una altra dona candidata però va desistir, expliquen, perquè no se sentia acceptada pel grup. “Nele és prou tossuda per no deixar-se intimidar”, afirma una empleada de l’oficina de turisme local. “Bah, són pescadors i tenen la boca molt grossa, però –concedeix la intrusa– al final tots tenen bon cor ”.