Allau solidària amb els immigrants

LA crisi migratòria a l’est d’Europa, amb desenes de milers de persones que procedeixen majoritàriament de l’Orient Mitjà i de Síria, ha provocat una onada de solidaritat que ha obligat els governs a prendre iniciatives. Com ha passat a Alemanya i a França, també a Espanya el Govern ha creat una comissió de set ministeris per donar una resposta a la crisi i al clamor protagonitzat per la societat civil.

Un element significatiu d’aquesta onada d’iniciatives solidàries és l’anticipació de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, que la setmana passada va ser la primera que es va oferir perquè la capital catalana acollís asilats i també per organitzar una xarxa de ciutats refugi per a persones que fugen de la guerra i d’altres catàstrofes humanitàries. La resposta és que, fins ara, més de dues desenes de ciutats espanyoles s’han sumat a aquesta xarxa, començant per Madrid, on l’alcaldessa, Manuela Carmena, ha anunciat un fons de deu milions d’euros. També la Generalitat i diverses organitzacions humanitàries i professionals, com els col·legis d’advocats, procuradors, metges i d’infermeria de Barcelona, s’han afegit a aquest moviment, així com centenars de ciutadans que s’ofereixen per ajudar i fins i tot per acollir els immigrants a casa seva.

Però una cosa és dir i una altra fer. És clar que la iniciativa d’Ada Colau, farcida de bona intenció, requereix prendre decisions complexes que a més s’han de coordinar amb el Govern de l’Estat, que és a qui competeixen les polítiques d’asil, i amb la Generalitat, que té a càrrec seu les polítiques socials d’acollida; un assumpte que es complica encara més per la urgència amb què es planteja el problema, les imatges del qual colpegen dià- riament les consciències i han provocat aquest clamor ciutadà que ha obligat els governs a prendre-hi cartes. Per aquesta raó, els serveis municipals de Barcelona celebren aquests dies reunions d’urgència amb entitats humanitàries i onegés expertes en aquesta mena de problemes, per vertebrar un sistema d’acollida que resulti adequat i efectiu, la qual cosa no és fàcil, tant per la falta de mitjans econòmics com per la inexperiència en iniciatives d’aquest calat. Per descomptat, les dificultats no han ni poden menyscabar la iniciativa, que, en tot cas, ha de ser elogiada i valorada molt positivament.

Convé que els governs estatal, autonòmics i municipals es coordinin perquè l’acollida d’asilats procedents de països amb greus problemes humanitaris disposin del més bàsic. És a dir, habitatge, de manera provisional, serveis de sanitat i escoles per als nens, així com d’un ajut econòmic bàsic i temporal perquè puguin viure amb dignitat i, després, refer les seves vides al lloc d’acollida, si és que així ho decideixen. La segona prioritat és que quedi clar quines persones i famílies tenen dret a aquest tipus d’ajuts, per distingir-los de l’emigrant econòmic, amb un tractament que és i ha de ser d’un altre caire. I en tercer lloc, quins són els fons necessaris per satisfer aquestes mesures i en quins pressupostos s’articulen. Tot això al marge de tota mena d’ajuts que puguin arribar des d’institucions i organitzacions humanitàries, així com donacions econòmiques, prestacions personals o, fins i tot, de domicilis, així com ajuts en la tramitació de documents o de gestions de tota mena, ensenyament de les llengües pròpies, coneixement dels costums del país d’acollida, etcètera. Barcelona ha fet el primer pas. Ara convé que el faci de manera eficient.