La confrontació

La confrontació sembla inevitable. No entre Espanya i Catalunya, perquè desencarnades de la gent són pures entelèquies (llevat de per aquells ultranacionalistes com Aznar i d’altres que encara creuen que Espanya és un “destino único en lo universal”), sinó entre aparells polítics i entre el moviment social independentista i els poders de l’Estat. A mesura que creix la Via Lliure de la Diada i s’acosta el 27-S la tensió augmenta, i es multipliquen amenaces i mesures repressives per part de l’Estat espanyol, dels seus partits i líders polítics.

La tramitació d’urgència de la llei que habilitaria el Tribunal Constitucional per a la destitució d’ofici del president de la Generalitat és l’expressió més directa i brutal d’una resposta repressiva a qualsevol temptativa cap a la independència. Però ve acompanyada de declaracions tonitruantes de líders polítics, incloent-hi socialistes emblemàtics que suggereixen comparacions excessives entre nacionalisme català i nazisme i apel·len a l’article 155 de la Constitució (intervenció de l’autonomia). I es basa en una campanya mediàtica unànime de premsa, televisions i ràdios de Madrid.

D’altra banda, el moviment independentista, motor del procés, en contra de la visió conspiradora que atribueix la responsabilitat a Artur Mas, ha posat la directa, malgrat saber els obstacles formidables que té al davant i tot i que només té el suport de la meitat de la població. I és que això és un moviment social. No tem i no negocia, s’afirma. Fort en les seves conviccions, inspirat en els exemples de nacionalismes europeus recents que han multiplicat els estats al continent, i ancorat en l’ultratge del menysteniment rebut des de Madrid en la darrera dècada, augmenta l’onatge i confia que la repressió augmentarà el cabal independentista.

Disposa, a més, del suport partidista, simètric al dels mitjans madrilenys, dels mitjans de comunicació controlats per la Generalitat, així com de la mobilització de part del teixit associatiu català i d’icones culturals. Prou ingredients per a un suport multitudinari al somni independentista que textos legals superats per la realitat no podran subjugar fàcilment. Però el detonant de la confrontació se situa en les eleccions i en les decisions del nou Parlament com a expressió legal de la sobirania popular a Catalunya. Les dades fiables de què disposo assenyalen com a més que probable que la coalició independentista no arribaria per si sola a la majoria absoluta, però sí que ho aconseguiria àmpliament amb la decisiva contribució de la CUP. Cosa que comporta l’enduriment de les posicions pro independència. De fet, la coneguda corrupció de Convergència, convenientment exposada en el moment oportú, ha radicalitzat el nacionalisme transferint el suport dels sectors més progressistes del nacionalisme a opcions de canvi social i nacional, com les que proposa la CUP.

El probable triomf del sobiranisme en les eleccions es deu en bona mesura al fet que la coalició Catalunya Sí que és Pot no ha acabat de trobar un espai propi capaç d’atreure aquell electorat que és alhora progressista i nacionalista. La coalició que va triomfar a Barcelona no s’ha pogut traslladar a l’àmbit català per la seva ambigüitat entorn de la independència en unes eleccions en què la qüestió nacional, d’un costat i de l’altre, és més important que la qüestió social, el punt fort de Barcelona en Comú. Tot i així és paradoxal que l’única coalició que proposa l’opció avalada pel 80% de la població, a saber, el dret a decidir com a qüestió prèvia, no estigui obtenint més suport. S’observa, així, la divisió que ja es va manifestar en les assemblees del 15-M al maig del 2011, quan per vot assembleari es va rebutjar pronunciar-se sobre la independència per no dividir el moviment. La realitat és que el moviment estava i està dividit entre els qui volen canviar la política i els qui volen canviar de nació.

Amb aquest escenari en potència, després del 27-S, què? Tot dependrà de les ganes de baralla que tingui el PP jugant la seva última carta de baluard d’Espanya per no perdre les eleccions, així com de les ganes d’independència per la via ràpida (18 mesos però amb mesures immediates) que tingui el nou govern sobiranista. I també de fins on el Constitucional està disposat a acceptar la confrontació que se li imposa. Concretament, si Artur Mas cau en la trampa del PP en lloc d’esperar pacientment un nou govern espanyol més dialogant que entrarà en funcions al gener, el conflicte obert està servit, amb formes més o menys violentes per part de l’Estat i més o menys efectives en termes de desobediència civil per part del moviment social. En aquesta situació el punt feble de l’independentisme és que amb una majoria parlamentària que no correspon a una majoria de persones és summament arriscat endinsar-se en un conflicte frontal i immediat de conseqüències imprevisibles.

El drama és que la fórmula democràtica i civilitzada per començar a desenredar el nus de la confrontació està plantejada des de fa temps i hi donen suport el 80% de catalans i gairebé tots els estaments socials, incloent-hi la Cambra de Comerç i associacions empresarials. Un referèndum (orientatiu o vinculant) legal, preparat amb totes les garanties i precedit d’un ampli debat en la societat civil. El model escocès era possible, però PP i PSOE el van bloquejar. Per què? Tot i que hi ha interessos en joc dels barons regionals, la qüestió decisiva és el fonamentalisme espanyolista dels polítics espanyols: l’existència d’Espanya, com l’existència de Déu, no se sotmet a votació. I és que la paradoxa més gran és que els qui acusen el nacionalisme català d’intransigència essencialista i bloquegen una solució dialogada són precisament els qui s’encastellen en l’essència de l’Espanya “una, grande y libre”.

La qüestió decisiva és el fonamentalisme espanyolista dels polítics espanyols:

l’existència d’Espanya, com la de Déu, no se sotmet a votació