La vella foto

Dues velles fotos de l’Europa en blanc i negre retornen a la retina com si fossin el que són: dards a la consciència. D’una banda, les imatges de milers de jueus que havien sobreviscut miraculosament a l’Holocaust. Eren alemanys, hongaresos, grecs, italians, polonesos, europeus de vell bressol, i tanmateix van esdevenir pàries. I així, després de sobreviure a les cambres de gas, amb les seves famílies assassinades, els seus cossos esquelètics, el seu no-res a la maleta invisible, la seva derrota i la seva tragèdia, ningú a Europa no els volia. I els vam expulsar i després els vam tancar en camps indicibles... I després, quan volien arribar a l’únic refugi possible, a la seva terra mil·lenària, encara els vam perseguir. Aquesta vella foto dels jueus de la xoà..., tan actual...

I l’altra imatge en el blanc i el negre de la nostra història, més propera, igual de dolorosa: aquells milers de republicans derrotats, traspassant en ple hivern els Pirineus, amb els farcells i les seves famílies sense esguard, ni indret on anar. Quants van morir de gana i de fred als camps inhumans de la gran França! Tam-

Aquella foto dels jueus de la xoà, tan actual; aquella foto dels republicans derrotats, tan actual

poc ningú no els volia en aquella Europa dels drets, i molts van haver de travessar l’Atlàntic per arribar a terres més amables. Aquella vella foto dels republicans derrotats, tan actual...

Ara tornem al blanc i negre, encara que dotem la foto del color d’un nen mort en un platja tràgica. Aquell blanc i negre de no aprendre de la història, de no rectificar les maldats, de no estar a l’altura de les responsabilitats. Aquell blanc de l’oblit, aquell negre d’abandonar les víctimes. Els milers de refugiats que arriben a Europa estan fugint de la guerra, dels bombardejos, dels assassinats massius, dels degollaments, de l’horror. No fugen per viure millor –que ja és un motiu suficient–, fugen senzillament per viure. I encara que s’intenti ignorar i menystenir el problema, ells vindran, perquè quan la mort sotja, els peuets d’un nen tenen ales. Si hi afegim que Europa ha estat complaent amb les fosques tiranies de la regió, ha mirat a una altra banda amb les complicitats d’aliats nostres amb els gihadistes, ha callat amb els excessos de Síria, ha pactat amb l’Iran, ha despistat amb Qatar, i a tots els ha venut l’ànima, com pot ara no considerar que aquestes víctimes són també les seves víctimes? Què pensaven que passaria en aquella zona, que viurien feliços i menjarien anissos?

Arribaran a milers, kurds que fugen del nord de Síria (només a la zona de Kobane, més de 400.000 de desplaçats), iraquians, sirians de tota mena, famílies senceres, derrotades i desesperades. I caldrà fer el que cal fer: salvar-los la vida i donar-los empara. No oblidem que el primer deure d’una democràcia és acollir el perseguit i no hi ha excuses quan es tracta de la vida i de la mort. I d’això es tracta, de retornar-los a la vida, o d’enviar-los a la mort.