La Vanguardia (Català-1ª edició)
El lent suïcidi de Rafael Chirbes
Al’agost s’ha de mirar de no posar-se malalt ni cridar gens l’atenció. Si et fa mal res, has d’aguantar fins al setembre, i si no et fa mal però et preocupa, no temptis la sort d’anar a urgències per a cap cosa que tingui a veure amb la teva vida: un sanatori, un banc, uns amics, una cuina decent. I sobretot, no se t’acudeixi morir-te a l’agost perquè t’hauran de buscar d’aquí molts anys a les hemeroteques. A l’agost l’únic que se’t permet fer és sortir a la vida, néixer, i ser un lleó, arrogant, provocador i desdenyós dels ximples de la platja. Llàstima, jo sóc lleó i Rafael Chirbes era cranc, gent entusiasta però ciclotímica, asseguren.
El 15 d’agost, als 66 anys, va morir Rafael Chirbes, el més notable dels nostres escriptors de la generació postfranquista, per dir-ho d’alguna manera. Perquè si és veritat que hi ha hagut una plaga de novel·listes escrivint com obsessos al darrere dels premis, no quedarà més que ell, ho dic amb autoritat de bruixot i de lleó. A l’agost les necrològiques són de circumstàncies i amb la literatura passa com amb les actrius d’upa: tens un temps perquè se’t recordi, breu i en funció de la parafernàlia. No riuria pas poc, el mort, si pogués llegir les paraules engolades de l’estèril acadèmic Muñoz Molina, que va rebre el cadàver amb aquestes immarcescibles paraules: “Hi ha estupor i tristesa quan t’assabentes una tarda de dissabte d’agost silenciós que acaba de morir Rafael Chirbes”. Molt bé, mestre, que la Misericordiosa s’apiadi de la teva ploma!
Els detestava, i ells que diguin el que vulguin. Aquesta faramalla d’escrivents, grimpaires sempre, acadèmics de la llengua espanyola estofada –cada vegada més estofada i menys llengua– on regnen hereus d’aquell Juan Benet, quan no d’Ernst Jünger i les seves tempestes d’acer protegides pels canons Krupp i els seus diaris sensibles de persona acostumada a la crueltat que ell no practica però observa. Els hispanistes alemanys, algun en vaig tractar cap al 1969, se sorprenien que una prosa germànica tan arcaica i eixuta fascinés els ignorants cosmopolites espanyols.
Rafael Chirbes va ser un escriptor més aviat tardà. Va començar en la novel·la quan se li va estremir el cos, com als bons, i va descobrir que tenia moltes coses per explicar i una vida tan fotuda que t’has de mesurar i empènyer, perquè si no ho fas tu no ho farà ningú. Primer va aparèixer Mimoun (1988), un relat que es llegeix com una d’aquelles novel·les de viatgers en terra insòlita –el Marroc veí a Fes, on Chirbes va impartir classes–. Queda a l’aire la seva sexualitat, ambivalent, i una violència que neix de la derrota i de la ràbia. Es va publicar gràcies a les eternes bondats de Carmen Martín Gaite i al manefla Pombo, que si no probablement continuaria en un calaix d’on la va treure Herralde, l’editor, que fins i tot li va concedir el privilegi de fer companyia a un premiat escriptor tot terreny, Vicente Molina Foix, que era amic del jurat i home de món; tractaria Stanley Kubrick. Va passar sense pena ni glòria, que jo recordi.
Chirbes, el gran Chirbes, l’home capaç de convertir reportatges de merda en obres mestres de la cultura europea. Gastrònom de la generació de Vázquez Montalbán, és a dir, gent d’una cultura limitada en un camp en el qual havien partit de pobres: pa i olives... Va ser crític ambulant de la revista Sobremesa i va assolir un nivell d’expert. Venia de la presó de Carabanchel com a militant antifranquista, i abans del Col·legi d’Orfes Ferroviaris d’Àvila i Lleó, grans peroles de llegums. El seu pare es va suïcidar quan ell tenia quatre anys i la seva mare va fer de guardaagulles fins que la van detenir. Algú que no milités en un partit maoista hauria tingut el sarcasme d’anomenar La larga marcha (1996) un dels escenaris més intensos de la literatura espanyola de postguerra, comparable al seu gran mestre Max Aub i amb deutes evidents de Galdós, el seu déu tutelar?
Encara millor en el sarcasme, La caída de Madrid (2000). El relat estrambòtic del 19 de novembre del 1975, vigília de la mort del Caudillo, contemplat pel grup de revolucionaris que l’endemà havien de canviar el món.
Les novel·les de Rafael Chirbes no es venien ni es publicitaven a Espanya. Oh, aquell realisme tan mancat de l’agudesa que denunciava Juan Benet, el constructor de pantans, el que va negar fins a asfixiar-la a la humil literatura espanyola per després deixar-la com una bassa per a carpes i llu-
Chirbes va ser l’escriptor espanyol més llegit a Alemanya i en edicions de molts milers d’exemplars
ços, molts lluços! Chirbes va ser l’escriptor espanyol més llegit a Alemanya i en edicions de molts milers d’exemplars, gràcies al talent dels seus traductors i a la sensibilitat de crítics tan aguts i prepotents com Reich-Ranicki.
Fixeu-vos si aniria lluny aquest abandonament del teu propi país, que et va arraconant fins que et mors de fàstic i de coragre, que l’article més agut que s’ha escrit mai sobre aquell noi de la cella i el somriure de xocolatina, l’inefable president Zapatero, va ser obra de Rafa Chirbes, es titulava “En la mesa de los caníbales”, ho va publicar el Frankfürter el maig del 2010 i el vam conèixer per Rafael Poch, al seu web.
El Gran Chirbes arriba a la novel·la després de ser un militant actiu d’un grup maoista, tan actiu que entrarà a la presó de Carabanchel. Per respecte a la seva persona no esmento alguns dels seus companys de grup; un ministre de Felipe González i un altre acadèmica de la llengua, entre altres figures. Era una tema que el sumia en una depressió profunda. L’orgull d’aquella època li quedarà gravat tota la vida. Un nen nascut al llevant de l’any 1949, en un poble senzill de València on tothom és sospitós de col·laborar amb els republicans. A tants pallassos d’aquí caldria recordar-los que València, aquelles valències que ells menyspreen, van ser l’últim i el més digne refugi de la República!
Quan té quatre anys desapareix el seu pare. Se suïcida. La seva mare fa l’ofici de guardaagulles, després detinguda. Al Gran Chirbes, com que no saben què fer-ne, l’envien al Col·legi d’Orfes Ferroviaris (Àvila i Lleó). N’hi ha variades referències, evidents i brutals, als seus llibres. És la postguerra i fins que salta a Salamanca i després a Madrid, perquè resulta un estudiant excepcional, és com un condemnat fill de roig.
Després, la universitat. “Saps, em va escriure en un dels correus impressionants que vaig tenir l’honor de compartir, que Ricardo de la Cierva em va fer fora de les seves classes? També em va expulsar el tinent de coronel de Cavalleria Moxó, que feia Història Medieval...”. Es va escapar com va poder i se’n va anar a Fes a fer classe de no sé què i allà va escriure la seva primera novel·la, Mimoun. Un retrat personal d’una audàcia sexual i sociològica insòlita per a l’època (1998) . Per un maoista, com ho havia estat Rafael Chirbes, escriure La larga marcha ( 1996) tenia un punt de provocació. Està jugant amb una llegenda de la Revolució Xinesa per relatar la misèria de l’Espanya de postguerra. Quan faci La caída de Madrid encara arribarà més lluny, el mite es converteix en el relat dels joves espanyols formats en una universitat amb professors radicals, davant l’inquietant 19 de novembre del 1975, vigília de la mort del Caudillo i el final de mites i llegendes de l’esquerra radical.
Confessem-ho perquè no haurà de figurar en les nostres adotzenades històries de la literatura. Chirbes no aconsegueix cap èxit de crítica i lectors, però a Alemanya, gràcies a una audaç traductora, un valent editor i el paper mediàtic del crític per excel·lència Reich-Ranicki, es converteix en un autèntic esdeveniment. A partir de llavors es pot dir de l’escriptor espanyol Rafael Chirbes que viu dels lectors alemanys. Centenars de milers d’exemplars. Autor Primer d’Espanya a qui gairebé ningú no llegeix, i Cinquè d’Alemanya. Com l’Emperador Carles.
Va fer un llibre rodó, Crematorio (2008), i li va arribar aquella glòria hispana i enganxifosa que t’atorguen després de molts anys de menyspreu i menysteniment. I es va anar deixant morir. Et pots posar malalt també de pura indignació històrica. L’estupidesa mata perquè s’encomana.