La imatge

El cos jeia inert a la platja seguint la lleu inclinació de la sorra. L’havia dipositat allí una marea en retrocés de les mateixes aigües que abans l’havien engolit i ara l’acariciaven amb la seva escuma. Vambes, pantalons blau marí i samarreta vermella deixant a l’aire una part del tors immaculat de la innocència. Tenia tres anys i era un dels cadàvers de la costa turca de l’Egeu. Un viatge impossible i el mar tornant-lo al punt de partida.

No podem parlar de somnis frustrats perquè a aquesta edat s’ignora tot de la vida, fins i tot l’horror de què es fuig. Sabem el seu nom, Ailan Kurdi, i el del seu germà també ofegat, Galip, de cinc anys. La seva mare, Rehan, una altra víctima, els havia tret de Kobane, la ciutat kurdosiriana més castigada per l’Estat Islàmic i de la qual només queda dempeus un 10%. Detalls que, sent importants, queden en complement de l’impacte emocional sofert que ha remogut les nostres consciències. Totes.

Ho sabem els qui tenim la sort de gaudir de l’alegria d’un fill o d’un nét d’aquesta edat i que imaginem el pitjor. Però em resisteixo a creure que hi hagi algú amb un mínim sentit de la

Em resisteixo a creure que hi hagi algú a qui no se li hagi reobert la ferida de la tristesa

decència, la sensibilitat i el seny a qui no se li hagi reobert la ferida de la tristesa. Perquè aquesta va ser la força del cop etzibat per aquesta imatge. Una bufetada que suposa l’abans i el després del drama dels refugiats i la vergonyosa actuació dels governs europeus, que obliden els mateixos convenis internacionals als quals apel·len quan d’altres els incompleixen.

Tristesa fruit d’un fotograma dur per cru. Com la realitat que l’empeny i el món que la sustenta. Per això, els mitjans de comunicació més importants del continent no han tingut objecció a reproduir aquesta imatge i cridar així a la responsabilitat dels seus governs.

I, de passada, recuperar la seva responsabilitat, que no és cap altra que la d’avivar consciències i mostrar a la gent allò que li passa a la gent. Sense els subterfugis ni miraments que la societat de l’opulència i la falsa moral ha anat introduint embolicats en la cel·lofana del fals respecte i lligats amb el colorit llaç de l’ètica interessada i la ideologia falsejada. Sepulcres blanquejats que vetllen per distreure els efectes reals dels fets reals. La responsabilitat que imposa criteris de bondat entre una població que no els ha perdut, com demostren les seves constants bones reaccions malgrat els interessos dels seus representants, amb els quals la distància és cada vegada més eloqüent i a qui no es perdona la falta de coherència.

Exactament la que es pot atribuir als comissaris del que és políticament correcte, que qualifiquen de sensacionalisme en els altres el que ells mateixos tafanegen i retransmeten a través de les xarxes. Una de les veritats que ens ha portat la transparència global és que ja ningú no està en condicions de donar lliçons de moral a ningú.