La Vanguardia (Català-1ª edició)

Catalunya i la Unió Europea

- Carles Casajuana

La permanènci­a d’una hipotètica Catalunya independen­t a la Unió Europea és una de les qüestions més polèmiques d’aquestes eleccions, cosa molt comprensib­le perquè pot tenir repercussi­ons molt serioses en la vida quotidiana dels ciutadans. En les línies que segueixen intentaré oferir la meva opinió, però vagi per davant que no sóc cap expert en la matèria i que gran part del que segueix no poden ser més que conjecture­s, atesa la manca de precedents i de previsions específiqu­es en el tractat de la Unió Europea.

Es tracta d’un assumpte d’una gran complexita­t, però crec que hi ha una cosa que es pot afirmar sense gaires reserves: una hipotètica Catalunya independen­t no es convertiri­a automàtica­ment en un nou membre de la Unió. Hauria de sol·licitarho formalment i obtenir l’aprovació de tots els estats membres. Això ho han dit diversos dirigents de la Unió amb tota claredat i ho deia fa molt poc, en un article magnífic a El País Jean-Claude Piris, exdirector del Servei Jurídic de la Unió Europea.

Vol dir això que Catalunya sortiria de la Unió i se’n quedaria fora? Aquí comencen les incerteses. D’antuvi, cal imaginar que perquè Catalunya sortís de la Unió es requeriria, paradoxalm­ent, que Espanya i la Unió reconegues­sin o admetessin la seva independèn­cia d’alguna manera, ja que en cas contrari no hi hauria motiu perquè el dret comunitari deixés de ser aplicable a Catalunya, en considerar-se que continuava formant part d’un Estat membre.

A més, aquesta sortida tampoc seria automàtica. Entrar a la Unió no és fàcil, però sortir-ne tampoc, perquè porta apa- rellades qüestions jurídiques molt envitricol­lades. El tractat només preveu la sortida d’un Estat de forma voluntària (article 50), i estableix un termini de dos anys, prorrogabl­e, per negociar la futura relació d’aquest Estat amb la Unió. Durant aquest període, el dret comunitari segueix vigent.

Cap règim jurídic pot quedar derogat d’un dia per l’altre si no és substituït per un altre. El dret, com tantes altres coses, té aversió al buit. Per això, cal imaginar que la hipotètica sortida de Catalunya de la Unió Europea, tot i no ser estrictame­nt voluntària, seguiria la via establerta en aquest article, per evitar llacunes legals. Això vol dir que Catalunya tindria dos anys per negociar la nova relació amb la Unió, és a dir, la permanènci­a o no a l’Espai Econòmic Europeu, a Schengen, l’euro, etcètera.

Sobre aquesta negociació pesarien al meu parer diversos factors de forma poderosa. El primer, sens dubte, seria la presumible voluntat d’alguns estats membres de no donar cap mena de facilitats al nou Estat, per evitar contagis. Aquest factor suposaria un obstacle seriós a la previsible voluntat de Catalunya de continuar vinculada a la Unió de forma tan estreta com fos possible. El segon factor seria el fet que els catalans són avui ciutadans de la Unió i majoritàri­ament desitgen seguir-ho sent, i actuaria en sentit contrari, ja que, deixant de banda la qüestió de si això suposa algun tipus de dret adquirit, privar els catalans de la ciutadania europea contra la seva voluntat xocaria contra l’esperit europeu. El tercer factor és la vocació de la Unió d’estrènyer les relacions entre els pobles d’Europa i de desenvolup­ar relacions preferents amb els seus veïns, que obraria en el mateix sentit favorable als hipotètics interessos de Catalunya.

Atesa la manca de precedents, el pes de cadascun d’aquests factors dependria de la voluntat política dels estats membres, i al seu torn aquesta dependria de la forma en què s’hagués declarat la independèn­cia i de la posició d’Espanya al respecte. Catalunya quedaria per un temps indefinit en una mena de llimbs que podrien oscil·lar entre casos tan diferents com Noruega, que és membre de l’Espai Econòmic Europeu i de Schengen, o les repúblique­s balcànique­s, que aspiren a l’ingrés a la Unió. Si es considerés que la independèn­cia s’havia declarat de forma il·legal, resultaria molt difícil per als estats membres donar suport a la voluntat de Catalunya de continuar tan vinculada

Privar els catalans de la ciutadania europea contra la seva voluntat xocaria contra l’esperit europeu

a la Unió com fos possible, entre altres motius perquè Catalunya deixaria de complir almenys un dels criteris establerts en el tractat de la Unió per ser-ne membre, el respecte de l’Estat de dret.

Així doncs, tot remet de nou a la qüestió central del contenciós: la voluntat d’una part dels catalans de separar-se d’Espanya xoca contra la Constituci­ó espanyola i contra l’Estat de dret. Si les pròximes eleccions mostren que aquesta voluntat és majoritàri­a –cosa ara per ara incerta–, cal esperar que s’obrirà un diàleg amb el Govern actual o, més probableme­nt, amb el que sigui elegit després de les eleccions generals, per trobar un arranjamen­t raonable. D’aquest diàleg dependrà tot, i no cal esperar que Brussel·les hi tingui cap paper directe, perquè es tracta d’un assumpte intern.

 ?? IGNOT ??
IGNOT

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain