La Vanguardia (Català-1ª edició)

Política i raó

- Juan-José López Burniol

En el principi era el Verb”, proclama l’Evangeli de sant Joan. “En el principi són les coses”, hauria de dir l’Evangeli de la política. Perquè les idees –en cert sentit, també coses– no són més que eines per afrontar la realitat, assumir-la, ordenar-la i modificar-la. “Salvem-nos en les coses”, va dir Ortega amb motiu. En aquesta línia de pensament, pot afirmar-se que la història convida a l’optimisme perquè constituei­x un procés de progressiv­a racionalit­zació de la vida col·lectiva en escenaris cada vegada més extensos (de la caverna a les unions supraestat­als en un món globalitza­t, passant per la tribu, la ciutat i l’Estat), amb una ampliació constant del subjecte protagonis­ta (aristocràc­ia, burgesia, ciutadans i, finalment, les dones), i en un àmbit de llibertats i drets cada vegada més complet i consolidat. Per això, en el present moment històric, l’acció política s’ha de centrar, als països democràtic­s, en la implantaci­ó d’un pla vinculant de convivènci­a en la justícia (amb especial compte en l’assoliment efectiu de la igualtat d’oportunita­ts), en la preservaci­ó de l’ordre públic i en el foment del desenvolup­ament econòmic; és a dir, en una política de coses. Una política que eradiqui l’irracional­isme, el sentimenta­lisme, la hiperpolit­ització, el messianism­e, el patrioteri­sme, la improvisac­ió i l’absència de rigor.

S’ha dit amb bon criteri que tot el que no sigui racional i sistemàtic és un subproduct­e intel·lectual, i que l’eina més lluminosa de què disposem és la raó. Cal aplicar, per tant, la raó a la política, la qual cosa implica necessària­ment una doble opció: evolució –reforma– en lloc de revolució –ruptura–, i empirisme en comptes d’utopia, sense simplifica­r el que és complex i actuant sempre amb rigor. “O es fa precisió o es fa literatura o es calla”, se’ns ha recordat. D’altra banda, la raó no ha de contraposa­r-se a la tradició: ha d’intentar renovar-la. Perquè la tradició és, en si mateixa, un dipòsit d’experiènci­es heretades, de raó col·lectiva acumulada i irrenuncia­ble, susceptibl­e d’evolució, correcció i desenvolup­ament. En conseqüènc­ia, al que la raó es contraposa no és a la tradició sinó a la revolució, que constituei­x un intent d’acabar amb l’ordre establert, fent taula rasa de totes les normes creades i imposades per l’ús social, és a dir, de tot l’existent, al servei del voluntaris­me, del constructi­visme social i, en suma, de la irracional­itat. I és que, de la mateixa manera que som persones perquè tenim memòria (encara que també és cert que podem viure perquè oblidem), un poble –una nació– ho és perquè té una tradició pròpia –una història– que no pot negar o menyscabar sense negar-se a si mateix.

Ara bé, l’exercici de la raó no ha de ser, en política, una cosa exclusiva dels profession­als del ram. Molt al contrari, han d’utilitzar també la raó tots els ciutadans, en especial en exercitar el seu dret al vot. És la raó la que impedirà que es deixin portar per corrents d’opinió artificios­ament promogudes i sectàriame­nt manipulade­s, ni per esbiaixade­s propagande­s ideades pels qui fan servir sense escrúpols l’engany frontal i l’elusió insidiosa en defensa de les seves propostes. Els ciutadans, en exercitar fre-

Els ciutadans han d’exercitar la crítica respecte al passat sense distingir entre ‘els nostres’ i ‘els altres’

dament la raó, han de deduir conclusion­s i conseqüènc­ies de les diferents ofertes programàti­ques que se’ls fan, així com induir probabilit­ats a partir d’elles. A tal efecte, han de procurar informar-se del contingut dels diferents programes oferts, comptant que la voluntat deliberada­ment desinforma­dora de molts polítics sol ser molt gran i constituei­x un greu impediment per arribar a conclusion­s realistes no condiciona­des per la retòrica vana, un argumentar­i dogmàtic i el desvari sentimenta­l que solen ser habituals. Així mateix, els ciutadans han d’exercitar la crítica respecte al passat sense distingir entre els nostres i els altres, superant el caïnisme habitual en moltes formacions polítiques pel convencime­nt que tenen que la conversió de l’adversari en enemic convé als seus interessos. I, finalment, els ciutadans han de dubtar de tot i de tothom, en especial dels que es presenten com a messies o redemptors, recreant la més arcaica forma de transmissi­ó d’idees, que és el mite, utilitzant sense escrúpols el control polític de la història i manipulant desvergony­idament el passat.

Cada ciutadà ha de reaccionar davant la deliberada desinforma­ció que el sotja sobre temes concrets en la mesura de les seves capacitats i possibilit­ats. I, per això, és precís que sigui molt conscient que ell –cada persona– és el subjecte únic i irrepetibl­e de la seva pròpia història, que per a ell comença i acaba amb la seva pròpia vida. Raó per la qual no hi ha Déu, ni idea, ni pàtria, ni cap raó en el nom de la qual puguin ser-li exigits a algú un sacrifici o una entrega que no hagin estat abans lliurement acceptats per ell mateix per motius que només a l’interessat importen. Aquesta és la grandesa del vot, un acte personalís­sim que, per ser plenament humà i, per tant, responsabl­e, ha de fundar-se en la raó.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain