La Vanguardia (Català-1ª edició)
Jo m’ho cuino
Cada cop hi ha més gent que es fa a casa els seus propis aliments gràcies a l’interès creixent pel que mengem i a cert gust per les coses més tradicionals
La cultura i l’ètica del do it yourself, el fes-t’ho tu mateix (que en els cercles d’iniciats es coneix per les sigles en anglès DIY), no són una cosa nova. Es remunten a mitjans dels 50, quan moltes publicacions van començar a difondre informació perquè la gent utilitzés les seves pròpies mans per fer productes de consum que normalment compraven ja fets. Als anys setanta, el fes-t’ho tu mateix va deixar de ser un simple manual per millorar la vida a casa i es va convertir en un moviment amb més contingut polític i ètic, molt vinculat amb els moviments anticapitalistes i anticonsumistes dels 60 i que va calar entre les generacions de joves d’aquella dècada. Posteriorment, el moviment punk va trobar en aquest fet una manera de consolidar una contracultura musical.
Però també està molt vinculat amb l’ecologia i la sostenibilitat. La seva tesi és que el consum desenfrenat causa un impacte negatiu en el medi ambient, ja que implica la generació de residus en grans proporcions, fins a l’extrem que tirem coses que després tornem a comprar. El corrent verd dins del do it
yourself està convençut que gran part de les nostres necessitats poden ser cobertes per una nova manera de consumir, fins i tot el que mengem.
Sílvia Navarro i Peio Vizcaya, per exemple, estaven avesats a treballar en processos de creació i transformació d’objectes a escala professional, per la qual cosa fer el pas per obrir Family Beer, empresa dedicada al home
brewing, va ser el més natural. Amb aquesta base, el següent pas van ser els cultius domèstics, que van abonar el terreny perquè la gent s’atrevís a anar més enllà i comencés a fer pa, cervesa i fins i tot formatge. Quan es parla del fes-t’ho tu mateix vinculat amb aliments fets a casa cal entendre que el marc de referència social és l’urbà. Com explica Mafalda Impastato, propietària de Quesos Caseros, “el que és nou és traslladar aquesta mentalitat a la ciutat, mentre que en el món rural el costum d’elaborar un mateix els seus aliments existeix des de sempre”.
Així que el fes-t’ho tu mateix cal entendre’l com una nova manera de consumir i que a més sembla que ha arribat per quedar-se. Segons Sílvia Navarro, sòcia i cofundadora de Family Beer, “la nostra manera de con-
sumir seguirà en aquesta direcció encara molt més. Potser passaran de moda algunes activitats, però crec que ja s’ha instal·lat en el subconscient col·lectiu el plaer de fer les coses per un mateix”.
A més, sota el fes-t’ho tu mateix més gastronòmic bateguen diverses preocupacions molt presents en certs sectors, que d’alguna manera assegurarien el seu futur més enllà de les modes.
D’una banda, l’interès per la qualitat dels aliments que consumim. Sílvia Navarro explica que quan ella i el seu soci van decidir crear el negoci van tenir molt clar que “els productes que oferiríem havien de ser de la màxima qualitat, perquè la gent que participa d’aquest món és el que busca”.
Però també hi ha una relació estreta amb el moviment slow
food i el retorn a cert “primitivisme”. Això va ser el que va animar, per exemple, José María Carrasco i els germans Gerard i Roger Moliné a crear Salaos, que ven un dipòsit i bosses d’aigua de mar perquè tothom pugui “conrear” la seva pròpia sal. Segons Carrasco, els foodies –la gent que aposta pel fes-t’ho tu mateix, la cultura slow i el retorn als processos naturals– són els més interessats en aquest tipus de productes.
Andrés Bonilla és el responsable d’El Amasadero, una botiga en línia que ven tot el necessari per fer pa a casa. Bonilla també creu que aquesta tendència està molt relacionada amb el moviment slow, perquè “és un procés en el qual gairebé el més important és saber esperar. Mentre menys acceleris i forcis, millors resultats obtindràs, la qual cosa xoca una mica amb la velocitat que ens aclapara cada dia”.
Un altre exemple d’aquesta tornada als orígens que impregna el fes-t’ho tu mateix és el for
aging, que va néixer de la mà de la nova cuina nòrdica i del seu xef més popular, René Redzépi, i no vol dir altra cosa que sortir al camp a recollir herbes i plantes per després donar-los les més variades aplicacions, des de la cuina fins a la preparació de remeis casolans.
Encara que aquest moviment tingués en els seus inicis una preocupació economicista, ara mateix, el preu no és una motivació afegida. És més car cultivar els teus propis tomàquets o fermentar la teva pròpia cervesa que comprar-los a la botiga, ja que a més dels ingredients (normalment la gent que es dedica a aquestes activitats opta pels de tipus ecològic, que ja solen ser més cars) cal comprar els estris, que tampoc no són econòmics. José María Carrasco explica que “la sal és un dels ingredients més barats que hi ha i per tant Salaos és una aposta per viure una experiència i tenir la teva sal feta a casa, com els petits horts a les terrasses on es cullen pebrots, tomàquets o herbes aromàtiques: és més barat comprar-los, però produir-los tu mateix i cuinar amb ells després és una cosa irrepetible”.
Actualment hi ha webs, com Instructables, en què es poden trobar manuals per fer qualsevol cosa. YouTube està ple de vídeos per aprendre a fer qualsevol cosa, que demostraria que el fes-t’ho tu mateix en els temps d’internet s’ha tornat social i col·laboratiu. Per als responsable de Lékué la gent “pertany a comunitats que interactuen entre elles i que intercanvien informació, gustos i novetats”. Per a Bonilla, “els que estem darrere d’aquesta mena de negocis ens ho prenem com un aficionat més. Participem activament en xarxes socials, compartint, difonent i aprenent” ja que la base de tot “ha estat la necessitat i les ganes d’organitzar-se en una espècie de tribu per facilitar-nos les coses entre nosaltres.