No és el mateix

Aquí les tenen. Les podria haver comprat vostè, jo, per al primer dia de curs del seu fill, del seu nét. Com es pot mirar a una altra banda? Sola de goma i tires de velcro. Un parell d’esportives normals, dissenyades per resistir-ho tot, tombarelles, salts. De les que no surten del peu. Unes sabates qualssevol per a un nen qualsevol.

Tret que aquestes són les de l’Ailan. I, esclar, no és el mateix.

A casa llancem les sabates quan mostren el primer símptoma d’esgotament. Ens fa no sé què deixar que les nenes vagin amb el calçat vell o fet malbé. Això seria gairebé tant com abandonar-les sota la pluja. Ja veuen, quina idea. En la nostra societat acomodada li donem un gran valor a les sabates. Tant és així, que la gent enterra els seus morts amb les sabates posades, potser perquè no sabem quina distància s’ha de caminar en el més-enllà, ni per quina mena de terrenys... Però, esclar, no és el mateix. Devia pensar la mare de l’Ailan que farien un llarg camí. Les va cordar ben fort. Aquest velcro no es desenganxa amb facilitat. L’objectiu? Que el petit arribés a la destinació sense nafres als peus... i sense perdre les sabates. Per córrer com el Correcamins quan es troba amb el Coiot, amb la madrastra de Blancaneu, amb el cap de la màfia del bot, amb el famolenc, amb el Capità Garfi, amb Satanàs en persona... Un viatge ple de perills reals i imaginaris. Un viatge per anar enlloc.

Que no li agrada a vostè que els seus nens estrenin sabates quan van de viatge? Però, esclar, no és el mateix.

L’Ailan hauria de pujar dalt de trens en marxa, treure’s la pressió de la mà d’un guàrdia, esquivar cops de colze entre la multitud, disputar-se el seu menjar, posar-se a dormir en qualsevol lloc i despertar-se a la Lluna, a Mart... Qui sap si després de tot això encara hauria d’abraonarse contra la vergonyosa tanca hongaresa amb claus i pues i fulles que li esquincessin les cuixes...

No li van servir de res a l’Ailan les seves esportives noves. Amb prou feines les va estrenar. Es va trobar amb Satanàs abans d’arribar a la platja. L’altre el va deixar en posició decúbit pron i amb la cara enfonsada a la sorra. Això sí, no li va arrencar les sabates noves perquè el món sencer sentís, en fixar-s’hi, un dolor semblant al d’una concertina. Però, esclar, no és el mateix. Poques vegades ho veiem reflectit amb la qualitat que s’aprecia en aquesta instantània. Traiem el nas a un dels drames humanitaris més grans des de la Segona Guerra Mundial, i ho fem des de les nostres còmodes finestres de premsa i televisió, amb la pell encara cremada pel sol i fent olor d’Armani. Patim una esgarrifança, balancegem el cap de banda a banda, com dient que això és increïble, i cau una llàgrima. Potser aquestes tres emocions no siguin un gest de bona consciència sinó d’alleujament perquè aquest nen mort no és el nostre fill. I, esclar, no és el mateix.

AP