La Vanguardia (Català-1ª edició)

Una família del barri

Regidor, alcalde accidental i as del waterpolo, el gairebé centenari Alfons Cànovas és la memòria viva d’aquest racó de Barcelona

- D. MARCHENA Barcelona

La millor joia de la Barcelonet­a no és una meravella d’or i brillants. Són els records d’Alfons Cànovas Lapuente, de 97 anys, 10 mesos i un dia, el patriarca de la joieria Cànovas, al carrer Maquinista. Gairebé un segle de memòria del barri. El senyor Cànovas, que només va poder anar a l’escola dels 10 als 12 anys, quan es va iniciar en l’ofici com a aprenent, ha estat testimoni d’excepció de totes les transforma­cions d’aquest racó de Barcelona.

Cofundador i president d’honor del Club Atlètic Barcelonet­a, va ser també soldat republicà, subcampió de Catalunya i d’Espanya de waterpolo, dirigent del gremi de joiers i regidor de Barcelona del 1970 al 1979. Va arribar a tinent d’alcalde i va ser més d’un cop alcalde accidental. Va treballar amb Porcioles, Masó, Viola (“quina mort tan terrible que va tenir”) i Socias Humbert. “Tants anys a la política i, ves per on, tinc la mateixa joieria de sempre. No vaig utilitzar l’Ajuntament com a trampolí. Vaig amb el cap ben alt. Surto al carrer i tothom em saluda. Aquest és el meu barri”.

Tot està explicat en un petit gran llibre autobiogrà­fic, Memòries des de la Barcelonet­a (editorial Alrevés), coescrit amb Andreu Gabriel, que narra la vida apassionan­t de l’Alfonsico, un dels cinc fills d’una família humil de Guadalupe, Múrcia. Van arribar a Catalunya el 1920 amb una mà al davant i l’altra al darrere. “El barri no tenia bona fama, com totes les zones portuàries. La ciutat empenyia les persones vingudes de fora fins a la vora de la mar. Això era la Barcelonet­a, una terra d’al·luvió, una illa. Quan sortíem o anàvem al centre, dèiem que anàvem a Barcelona”, recorda mentre pren un refresc en un bar davant de la joieria, on va cada dia per ajudar el seu fill, la jove i el nét, en Sito.

“Temps durs”, diu. Pel carrer passa un subsaharià amb ferralla i l’interlocut­or no sap si es refereix al passat o al present. O al passat i al present. “Avui treballar al port és un privilegi. Llavors, un malson. El meu pare anava de matinada als molls i esperava al costat d’altres desesperat­s que un capatàs els examinés com a animals”. Tu, sí; tu, no; tu, tampoc; tu, sí... Però eren feliços, la família vivia en un pis de 30 metres quadrats. Una vegada van venir uns parents de Can Tunis i van arribar a dormir onze persones al menjador. “Els nens ens ho passàvem de meravella”. Aprofita, Alfonsico, gaudeix d’aquests dies blaus i

ELS INICIS Fill d’una família humil de Múrcia, va arribar amb una mà al davant i l’altra al darrere

aquest sol de la infantesa perquè la desgràcia et sotja. Una malaltia que et mantindrà al llit un any i mig i de la qual et salvaràs de miracle, l’adéu primerenc a l’escola, la bata del taller per la de l’escola, aquell primer mort que vas veure un 19 de juliol en una cantonada del Govern Militar, “assegut, com si estigués endormisca­t” d’un son de què no despertari­a, la guerra, la mort del pare en uns bombardejo­s de l’aviació feixista...

També a la terra cremada hi ha flors. Quimeta, la companya de la seva vida, el gran amor. Junts van progressar i van veure canviar el barri. “Un dia les petites barques que avaraven a la platja van deixar de ser rendibles. Se’n van construir altres de més grans, que havien d’atracar al port. Les platges es van quedar de sobte buides. Quant d’espai per a xiringuito­s, clubs esportius... Tots els nens ens hi banyàvem. Però la resta de la ciutat va descobrir que ja no havia d’anar a les platges llunyanes de Badalona o Montgat. Sempre vam ser i serem un barri mariner, tot i que vam deixar de ser pescadors i ens vam convertir en un barri de platja. Així és la vida, un canvi constant.”

Per això li dol que diguin que la Barcelonet­a està pitjor que mai. Hi ha problemes, esclar, però d’aquí a uns dies sortirà al balcó i veurà legions de nens que estrenen carpetes i motxilles, camí de l’escola. I ell, que només va poder estudiar dos cursos, se n’alegrarà com cada setembre i dirà: “Quan hem estat millor que ara?”

ELS RECORDS “El barri era una illa: ‘Anem a Barcelona’, dèiem quan anàvem al centre de la ciutat”

 ??  ?? Alfons Cànovas, davant del negoci familiar, al número 16 del carrer Maquinista, i alguns dels seus veïns
Alfons Cànovas, davant del negoci familiar, al número 16 del carrer Maquinista, i alguns dels seus veïns
 ?? . ?? L’Alfonsico (a l’esquerra), amb els pares i germans, als anys 20
. L’Alfonsico (a l’esquerra), amb els pares i germans, als anys 20

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain