Referent cultural balear

El sempre difícil debat de la identitat cultural balear, entre la insularitat, el catalanisme i la influència espanyola, ha perdut una de les seves figures emblemàtiques. Climent Garau Arbona era un gran activista a favor dels Països Catalans, un polític de fortes conviccions, però sobretot era un gran defensor de la llengua de les illes.

Garau va ser una figura clau en la recuperació i dignificació del català al final del franquisme. Era un moment en què s’obrien bretxes per recuperarlo i reivindicar-lo. Va cobrar un paper prominent quan va ser nomenat president de l’Obra Cultural Balear (OCB), una institució que es va convertir en un dels principals impulsors de la llengua. Garau va substituir el primer mandatari de l’entitat, Miquel Forteza, i durant el període que hi va estar al capdavant, entre el 1970 i el 1976, l’OCB va augmentar de forma considerable la seva presència a totes les illes i la institució va experimentar un notable creixement en nombre de socis.

“Si es vol estudiar amb rigor l’activisme cívic, cultural i polític dels últims cinquanta anys a Mallorca” s’ha d’analitzar la feina de Garau, com va reconèixer la mateixa OCB. Era un referent cultural “sempre des d’una visió nacionalista i progressista”, va recordar per la seva banda el Govern balear, que també li va retre homenatge.

Nascut a Palma, Garau es va llicenciar en Farmàcia per la Universitat de Barcelona el 1951 i es va especialitzar el 1961 en bromatologia i microbiologia per la Universitat de Madrid. El 1962 va fundar el primer laboratori d’anàlisis biològiques a les Balears.

A més de presidir l’Obra Cultural, el 1973 va cofundar l’agrupació Aliança Nacional Mallorquina, i el 1976 el Grup Autonomista i Socialista de les Illes (GASI). En les primeres eleccions democràtiques, el juny del 1977, es va presentar com a candidat al Senat per Mallorca en representació d’una coalició de centre, Unió Autonomista, que agrupava el GASI amb el Partit Nacionalista de Mallorca i el Partit Carlí, però no va sortir elegit.

Amb la creença que només amb la unió de les diferents tendències nacionalistes procatalanistes aconseguirien avançar, el 1978 es va afiliar a Convergència Democràtica de Catalunya, una militància que va compartir amb la del Partit Socialista de Mallorca (PSM). El 1982 es va tornar a presentar a les eleccions, però tampoc no va sortir elegit.

El 1985 va fundar el Grup Blanquerna, un espai dedicat a l’estudi i debat de les arrels cristianes i catalanes de Mallorca. El grup s’ha mantingut vigent fins a l’actualitat, convertit avui en un think tank sobiranista.

El seu prestigi i aportació a la cultura a les illes li va valdre nombrosos reconeixements. Va ser guardonat amb el premi Ramon Llull del Govern balear, l’any 2000, i amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, el 2003.

Actiu fins al final, el 2012 va ser un dels signants del manifest Crida ciutadana per la llengua, que criticava la nova línia cultural que havia pres el Govern balear, altre cop en mans del Partit Popular.

Va ser president d’honor del PSM i en les últimes eleccions va tancar la llista municipal del poble on residia des de feia anys, Bunyola, i on va morir amb 90 anys dissabte passat, 29 d’agost, a la matinada.