A la corda fluixa

Després de llegir un tuit d’Enric Gomà que recrimina Mediapro per haver distribuït una sola còpia en català de la pel·li Un dia perfecte i els insta a retornar la subvenció, la localitzo a l’Heron City i gaudeixo amb la versió catalana d’aquest film de cooperants occidentals encarnats per Benicio del Toro o Tim Robbins. És una bona pel·lícula situada a les acaballes del llarg conflicte bèl·lic dels Balcans, plantejada d’una manera que podríem anomenar la ressaca de Tarantino, perquè aconsegueix fer un retrat colossal de la violència sense mostrar cap imatge d’acció. Com assistir a la projecció d’un gran musical del qual han estat deliberadament extirpats tots els números musicals. O projectar una pel·lícula pornogràfica sense mostrar cap coit ni sodomia, ni fel·lacions ni cunnilingus, cap irrumatio, cap bukkake. Tot és calma a Un dia perfecte. Calma i estralls. La calma tensa que precedeix o succeeix l’exercici de la violència. Els estralls físics i morals que comporta haver passat per la borratxera adrenalínica dels cops i els trets, dels ofecs i els bombardeigs. Els dos jeeps dels cooperants circulen per poblacions dominades per l’arquitectura efímera. La zona de confort que representen els campaments dels cascos blaus i la zona de malestar que intuïm en els campaments de refugiats. En l’entremig, pobles derruïts i carrers enrunats transitats per dones, avis i nens armats, per éssers humiliats i maltractadors, per dones que esquiven els camps de mines caminant rere les poques vaques que els queden, resseguint el seu trepig.

El conflicte que activa els cooperants, l’aspecte concret que permet mostrar tot aquest paisatge desolat, neix d’un pou del qual intenten extreure un cadàver que n’enverina l’aigua. El fil conductor de la història s’esfilagarsa en els primers minuts de la cinta. És una corda. La corda amb la que intenten treure el cadàver del pou per poder-ne potabilitzar l’aigua. El trencament d’aquesta corda i la necessitat de trobar-ne una altra activen un trajecte circular que retrata la magnitud d’aquesta concatenació de violències que és sempre una guerra. Sense mostrar-ne cap les veiem totes. Els cooperants trobaran una botiga plena de cordes que els seran negades amb una hostilitat sorda. També en localitzaran una de ben llarga en un post de vigilància, però resultarà intocable perquè és la corda de la bandera que custodia un pobre soldat. El dilema entre la bandera o l’aigua té un vencedor tèxtil. Un nen els dirà que a casa seva n’hi ha una de molt llarga. Hi van i resulta ser la corda que lliga un gos rabiüt al qual no s’hi acostaria ni Tarantino. Finalment, aconsegueixen dues cordes esplèndides, en bon estat, no diré on, però recentment usades per a un exercici tan innoble com freqüent a la guerra. Aquest fil conductor de la pel·lícula, modest i quotidià, resulta molt més eficaç per reflectir la magnitud de la catàstrofe que la més sanguinolenta de les imatges. Transmet que conviure és anar per la corda fluixa.

‘Un dia perfecte’ està plantejada d’una manera que podríem anomenar la ressaca de Tarantino