La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Aquí he recuperat l’emoció, les televisions grans et trituren”
Diuen que és la nostra Ellen DeGeneres però ella, posats a somiar, preferiria ser Ophra. S’imagina d’aquí a deu anys lluny d’aquí, possiblement en algún racó d’Estats Units, però de moment Sandra “ha tornat a casa”. El seu campament base, a Barcelona, és al Gòtic; a Madrid al barri de Las Letras.
Barneda, que acaba d’estrenar Trencadís a 8tv, ha escollit la Laie per prendre el seu cafè amb llet de soja. A la carta llegim la frase de Josep Pla: “Tot passava, llavors, als cafès. I el que no passava als cafès no existia”. Amb 21 anys ja presentava un informatiu nacional.
Vostè no haurà estat mai sense feina. Sí, sí... Quan vaig deixar Telemadrid el 2006 vaig estar sense feina gairebé dos anys, i vaig tornar a Barcelona. Ho vaig deixar perquè era un escàndol.
Quina mena d’escàndol? Em van fer un ultimàtum: “Mira, tu has d’anar contra Catalunya”, i els vaig enviar un burofax dient “Fins aquí hem arribat”. Ara mateix sento que he tornat a les meves arrels. Tinc tota la família aquí, a l’Empordà, i això et lliga, et vincula.
Si no li agradés el programa que fa tampoc ho diria. Crec que ho aconseguirem! Trobarem aquest racó on la gent ens vingui a buscar. Només és qüestió de cavar, cavar, cavar... Sento que he tornat a casa i estic a prova.
Quina diferència hi ha entre treballar per a aquesta televisió i altres cadenes? He recuperat l’emoció. Aquí notes que “tot és possible”. Una cosa que allà desapareix, no hi ha
temps per a la il·lusió. La maquinària d’una tele gran et tritura. Aquí tinc gent jove amb ganes.
Li llegeixo un tuit: “Sandra Barneda, un tros de periodista, exemple de com malgastar una carrera excepcional”. Hi ha qui creu que ha fet programes que no estaven a la seva altura? M’ho ha dit molta gent, però jo no he cregut mai que la dispersió sigui un defecte. El programa ideal no existeix. Hi va haver un temps en què em repetien que jo era el prototip “ideal” per a informatius. I jo els demanava que no m’encasellessin. M’hi nego, sóc una persona que odia la rutina. No em vaig fer periodista per vocació sinó gairebé per necessitat, per inquietud.
El presentador és l’ésser més vulnerable d’un directe. Et sents venut del tot! Has de reaccionar davant tot el que passi.
Vostè es va sentir menystinguda. Això és el pitjor que m’ha passat en la meva vida professional. Sentir en el teu interior que no se t’escolta, que t’han col·locat una direcció que t’ignora i has de fer un programa molt delicat. A Telemadrid em vaig sentir molt sola, no estava d’acord en res, em rebel·lava cada dia, no llegia coses que hi havia en el guió...
Hi va haver amenaces? Jo vaig presenciar pressions del tipus: “Tu tens hipoteca, oi?, i fills, oi?, doncs firma i no et compliquis la vida”. Les televisions públiques mai no haurien d’estar polititzades, però no hi ha manera, no ho aconseguim.
Un dels seus professors a la universitat em va explicar que la clau del seu èxit són “les ganes d’assolir el que et passi pel cap”. Suposo que sí. Sóc tossuda en gairebé tot, la inconsciència sempre m’ha acompanyat... i no suporto la queixa, “no ploris, mou-te!”.
A quina proposta ha dit que no? A alguna proposta professional molt mal pagada; de moment, portades nua en una revista no me les han demanat mai, encara. Ah, i a Antena 3 em vaig negar a fer una gala amb Arévalo. Els vaig dir: “Però vosaltres em veieu? Us penseu que em posaré un escot per fer de dona consort?”. Allò em va costar un càstig.
Ser un vers lliure sempre té el seu risc. Hi ha molta gent que se sent amenaçada, que circula com a ramat. I a mi m’ha passat factura dir “no”. Però prefereixo això que una llaga d’estómac.
Una vegada van aparèixer els seus pares en pantalla i vostè es va emocionar molt. És que ells són gent que no es prodiga gens i veure’ls allà... de cop em vaig adonar de l’efecte televisiu. L’impacte de veure unes persones que estimes allà, em vaig sorprendre jo mateixa del poder de la tele. Sóc la quarta de cinc germans –la més gran va morir en néixer però la tenim present– i crec que em van educar, bàsicament, en el diàleg.
Recorda el dia que els hi va dir que s’havia enamorat d’una noia? Sí, perfectament. Van reaccionar amb sorpresa, sense entendre-ho i pensant que era fruit de la meva adolescència, que era passatger, que se’m passaria amb el temps. La lliçó més gran que m’han donat és que han sabut evolucionar. Han fet un gran esforç.
La gent li demana ajuda. M’entristeix la gent que m’escriu per dir-me que no s’atreveixen a manifestar la seva homosexualitat perquè temen el rebuig dels qui més estimen. No serveix de res refugiar-se en la por.
Fer pública la seva homosexualitat li ha comportat més seguidors o detractors? No ho sé i ara ja ni ho penso. Quan fas les coses des de la veritat ha de deixar d’importar-te. Sempre vaig ser partidària de la normalitat i la normalitat és no parlar-ho. Però em vaig adonar que encara hi ha molt a fer sobre això... la vida és una cursa de fons, no pots agradar a tothom.
Barneda novel·lista. Què ha après de vostè amb la ficció? Sempre vaig necessitar apartarme i escriure perquè em va costar molt d’entendre la naturalesa humana. Sempre vaig ser molt ingènua, em vaig voler centrar en la bondat i em va costar moltíssim entendre que la maldat existeix. Als dotze anys em sentia una mica incompresa i escriure ajudava.
Veig que vostè és una especialista a superar pors. La seva relació amb el mirall? Cada vegada millor. Reconciliada. De vegades el nivell d’exigència fa que només et vegis els defectes i jo tinc els meus complexos, eh? No els hi explicaré... La meva dècada dels trenta ha estat molt bona, ara estic en la seva cerimònia de comiat. Em sento més madura i serena, preparada pel que pugui venir.
Va pensar a tenir fills? Estic en això però com no m’espavili! L’adopció és una opció, però triga tant, és tan lent...
La seva parella també pertany al món del periodisme? No en parlo. No m’han enxampat mai en una foto i mantinc aquesta privacitat gràcies al respecte dels meus companys.
La novel·la en què està...? No en parlo...
És nacionalista? No en parlo....
Tampoc? S’adona que vostè no permetria aquestes negatives a un entrevistat seu? Ho sé, ho sé! Però això de la novel·la ho tinc prohibit per contracte. Pel que fa a Catalunya el proper dia 27 només espero que s’acabi aquest mareig! Portem en aquest vertigen des de la reforma de l’Estatut, cal obrir diàleg. Jo recuperaria el seny català. Crec que des de Madrid no poden ficar més la pota... perquè no s’adonen que l’esperit català, la seva resposta natural davant la provocació, és la rebel·lia.
Vostè ja veu la presa de la Bastilla... El poble català torna a estar assetjat. Esclar que situacions com el cas Pujol han fet moltíssim mal; ha defraudat, ha ferit el cor de molts catalans, inclosa jo.
La seva feina caduca com la dels esportistes d’elit? Sí, jo crec que hi ha un temps límit per a la càmera. Crec que sabré reconèixer el moment i col·locar-me darrere, no sóc animal exclusiu de televisió. Ara, per exemple, estic preparant la ficció de Riure al vent, a Bali.
El seu millor regal de lector? Van venir a demanar-me un autògraf amb quatre exemplars del meu llibre. Un grup d’amics. Em van explicar que va ser l’últim llibre que li van llegir, a l’hospital, a una amiga amb càncer... que va morir amb un somriure, durant un paràgraf preciós; ho dic i encara se’m fa un nus a la gola.