La Vanguardia (Català-1ª edició)
Aprenent a pescar
La Barceloneta, el barri sense llei, ha aconseguit sobreviure un estiu més. Tot Barcelona ja és la ciutat sense llei. A Barcelona manen pinxos de diferent pelatge, però és al barri de la Barceloneta, a l’estiu, on l’absència de la llei es fa més insuportable per als seus veïns. La que no ha aconseguit sobreviure és la llibreria que Paco Camarasa i Montse Clavé van decidir obrir fa tretze anys al carrer de la Sal, a la Barceloneta. Em refereixo a la llibreria Negra y Criminal, especialitzada en novel·la negra i que el proper 3 d’octubre tancarà definitivament la porta.
“Ja no som necessaris” va dir dimarts passat Paco Camarasa. Però Paco, que dimarts ja no tenia aquell entusiasme llevantí amb el qual recomanava als seus clients obres com 1.280 ànimes, Collita vermella o El llarg adéu, sap que continua sent necessari. Sou necessaris, Paco i Montse. Mai com ara no han estat tan necessaris els llibreters. Quan una veritable llibreria tanca els culpables som els lectors, que ja no comprem tants llibres com abans. O que ja no en comprem cap. O que només llegim la novel·la o cosa sueca i noruega que cert màrqueting intenta encolomarnos.
No plorem, doncs, durant l’enterrament d’una llibreria. A la llibreria Negra y Criminal l’hem matat nosaltres. Tots som ja capaços de comprar una novel·la en una gasolinera. Per exemple. En aquesta societat nostra són més abundants els compradors de llibres que els lectors. És clar que tampoc no abunden els veritables editors.
Afortunadament no tot a la Barceloneta, el barri sense llei, és mort literària; carterista marroquí; borratxo anglès, alemany o espanyol; agressiu rodamón eslau; pakistanès preparant infames beuratges; senegalès de la il·legalitat i la falsificació o falsa massatgista xinesa destrossant les cervicals d’algun idiota a la platja. A la Barceloneta també sembla que vulgui néixer un nou dia. S’està fent de dia, per exemple, al moll de Pescadors. O sigui, que encara que el turisme i l’especulació immobiliària estan liquidant els pocs pescadors barcelonins que encara ens queden, alguns d’ells s’estan reinventant, com diuen ara els filòsofs de plàstic i televisió. Potser més que reinventar-se el que volen són que els ciuta- dans coneguem bé les coses de la mar.
A Barcelona ja es pot passar una jornada a alta mar a bord d’una barca de pescador. Es pot, doncs, aprendre a pescar. I també sopar, al port, a bord d’una d’aquestes barques, com la Nus o L’Ostia, que és on mana el pescador i patró José Antonio Caparrós. I abans del suquet de peix o l’arròs caldós cuinats per Montse i Núria, el patró Caparrós, el Capa, t’ensenya i t’explica la subhasta del peix a la llotja o t’ensenya a preparar les arts, les xarxes. José Antonio Caparrós és un gran comptador de les coses de la mar. Del que és seu, que és la mar, els peixos, els pescadors, en sap molt més que aquell vell pescador que es va inventar, a mitges, el novel·lista Ernest Hemingway. A més, Caparrós gaudeix de la col·laboració de la seva filla Cristina, que a més de doctora en Químiques és dona eficient i atractiva. El seu avi patern, el ros i llegendari pescador conegut com el Nen, estaria molt orgullós de la seva néta.
Mentre a la Barceloneta ja només compten amb l’Eclipsi, un dels iots del rus Roman Abramóvitx; aquells creuers plens de ianquis obesos, que estan malalts de pastisseria industrial i televisió o les noves hordes del patinet elèctric, amb les quals tampoc no s’atreveix l’alcaldessa Ada Colau, els pescadors intenten sobreviure. I, a més, ens ensenyen, que això sempre és bo. Tret dels pescadors de la Barceloneta, gairebé totes les altres coses continuen, doncs, igual que abans, senyora alcaldessa. A la Barceloneta i a Barcelona.
Les voreres, la ciutat sencera continua sent propietat privada d’alguns ciclistes i una part del carrer Girona viu sense il·luminació pública una nit sí i l’altra, també. Aquestes llargues i contínues apagades, dignes del Bucarest d’aquell Ceaucescu i que algun dia propiciaran un greu accident de trànsit, no els tolerarien a Nou Barris. Però a Nou Barris la ciutadania es mobilitza i protesta. A l’Eixample, on els vianants, tant aborígens com estrangers, han deixat d’utilitzar els xamfrans, dormim i només de vegades ens lamentem en veu baixa. La no utilització per als vianants de xamfrà a l’Eixample, l’ús de la línia recta, només pot ser un signe dels nous temps: estem tornant a la selva, al món rural, al viarany, a la drecera.