La Vanguardia (Català-1ª edició)

Una contestatà­ria sense caspa

- JAUME COLLELL

Es pot dir que Cristina Almeida forma part de la casta si es pensa que prové d’una família de dretes, però ella és una contestatà­ria sense caspa, gairebé per caràcter, sobretot des que es va rebel·lar definitiva­ment en els seus anys universita­ris.

Nascuda a Badajoz el 1944 mai no ha desistit en l’actitud irreductib­le de dona d’esquerres. El pare somiava que Cristina es convertís en registrado­ra de la propietat i ella li va contestar “ni crec en la propietat, ni la registraré”. Així naixia el personatge incombusti­ble amb què es va fer conèixer. El 1964 va ingressar en el Partit Comunista d’Espanya (PCE) i el 1977 va ser advocada de l’acusació en el judici per la matança d’Atocha en un despatx d’advocats laboralist­es, a càrrec de la ultradreta, que va commociona­r profundame­nt el país.

Té un perfil gruixut, no tan sols físic, i una veu ronca que proporcion­a naturalita­t als pensaments. És la tercera de sis germans a qui els seus pares van donar carrera università­ria. Ara, amb 71 anys complerts i cuidant la seva mare, que ja en té 98, els records de nena es remunten als seus dotze mesos: “Estava davant un quiosc de música de Badajoz, solia anarhi sempre, i encara m’hi veig ballant amb una amiga, agafades de la mà”. Ara, sempre que veu un quiosc de música, troba un motiu per aturar-s’hi un moment. Almeida no va ser una nena de carrer, no van deixar que ho fos. La família era de passejos pels parcs, aquells en què les famílies que es coneixen se saluden quan coincideix­en.

Després va anar sempre a escoles de monges. “Recordo que als tres anys una monja em va agafar en braços, em semblava un gegant, i vaig tenir por de caure, m’hi agafava fort pel vertigen”. Ja llavors la petita alumna era tan espavilada com rebel i entremalia­da. “Era respectada però m’enfrontava a tot”, apunta. Va viure dos anys a Olivenza, molt a prop de Portugal, en una finca preciosa, recorda, i també li ve a la memòria que va ser el 1950, l’any marià, i que jugant va caure en un estany. Allà va anar a una altra escola, portava un tipus de vida senzill i se sentia molt feliç. Després la família es va traslladar a Madrid. Durant les vacances d’estiu veia com les amigues s’aparellave­n amb nois de Sevilla i amb els pilots de la base de Talavera la Real, “però el meu primer nòvio em va sortir a Madrid”, explica.

Entre els seus plans no figurava l’advocacia perquè fins i tot va estudiar ciències amb la idea d’anar-se’n a París per fer Medicina i Psiquiatri­a a la Sorbona. “No m’hi van deixar anar”, relata. A ella l’atreia la criminolog­ia i la delinqüènc­ia juvenil perquè sempre va estar interessad­a en el que passa a l’interior de la ment humana. Així va començar Dret com a alternativ­a al que buscava. “Va ser a la universita­t on vaig adquirir el compromís social amb totes les conseqüènc­ies, la meva professió consisteix a fer coses per a la gent que no té res i el títol universita­ri va ser per mi una arma de transforma­ció que va suposar un canvi personal respecte a la meva vida, les creences, els amors...”

El currículum polític d’Almeida és ampli. Va ser regidora a l’Ajuntament de Madrid dirigit per Tierno Galván. Després de ser expulsada del PCE va participar en la fundació d’Esquerra Unida. Va obtenir acta de diputada el 1989 i també el 1996. Va deixar Esquerra Unida després d’enfrontar-se amb Julio Anguita. També va ser diputada a l’Assemblea de Madrid el 1999. Fa cinc anys que es va jubilar del seu despatx d’advocades però té una activitat és incessant. Participa en algunes tertúlies de ràdio i televisió, fa conferènci­es, es preocupa especialme­nt de la recuperaci­ó de la memòria històrica.

Li agrada també anar al cinema a veure bones pel·lícules que per a ella no són les acció. Dedica menys temps a la música però no s’ha perdut mai els concerts de Pablo Milanés, Sabina, Serrat, Burce Springstee­n, Ana Belén i Víctor Manuel, etcètera. “I el rock and roll perquè tinc un genoll postís que si no...”, s’excusa. Encara que el que agrada de debò a Almeida és parlar pels descosits. Aquesta dona, quan posa en marxa les seves cordes vocals no té qui l’aturi.

Hi ha un detall que explica la seva manera de ser i de sentir. Durant una crisi personal que va patir l’actriu María Barranco, l’advocada no va dubtar a acollirla a casa seva. Des d’aleshores mantenen una relació assídua. En aquest moment de la seva vida, Cristina Almeida contempla com el mirall del seu personatge íntim no ha canviat. “Sóc una persona optimista, no em desanimo” i recorda que encara no ha superat la matança d’Atocha, de la mateixa manera que no té objeccions a reconèixer que es va emocionar quan es va aprovar la Constituci­ó. Tanca la porta a la injustícia de la mateixa manera que l’obre a l’amistat, la solidarita­t i el sentit de l’amor, “però no el de la mitja taronja, sinó el de la taronja sencera”, deixa anar amb gràcia andalusa. Almeida assegura també que malgrat ser oberta en tot, respecte a les seves coses és reservada. I el toc final: “Mai no penso a morir, penso a viure fins a l’últim dia, ja em ploraran després”.

Mentrestan­t, quan els compromiso­s no la retenen a Madrid, s’escapa a Eivissa, on té una casa des del 1967.

 ?? EFE ??
EFE
 ??  ?? A dalt, Julio Anguita abraça la seva companya de partit amb qui més tard s’enfrontari­a. A sota, Almeida recollint el 2010 una placa de reconeixem­ent per la defensa dels advocats d’Atocha
A dalt, Julio Anguita abraça la seva companya de partit amb qui més tard s’enfrontari­a. A sota, Almeida recollint el 2010 una placa de reconeixem­ent per la defensa dels advocats d’Atocha

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain