Dones de rialla gruixuda

La memòria és rèptil i aèria, cuc de seda i crisàlide. Per molt que la festegis, la seva tossuderia t’impedeix d’enllustrar alguns passatges que arracona com unes sabates velles. Els mateixos que recordo amb extraordinària nitidesa a l’entrada de la casa d’Isabella Rossellini a Long Island. Vuit parells d’esclops blaus, de diverses mides, a la seva cabana de fusta vermellosa de Bellport, un poble de pescadors on l’actriu em va rebre fa quinze anys amb motiu del llançament del seu perfum Manifesto. Vaig ser tan afortunada que fins i tot em va servir el dinar en una vella cuina plena de llibres: amanida de tomàquet i mozzarella i pollastre arrebossat. La dels esclops és la imatge més diàfana que conservo, potser perquè em va sorprendre que aquella dona que ens havia entusiasmat per la seva personalitat, la seva bellesa sense plastificar i el seu

tingués un guirigall de soles desgastades a l’entrada de casa seva. També conservo algunes paraules. Les que tenen a veure amb els seus fantasmes, a qui els havia dedicat el seu llibre Some of me: “Als meus fantasmes”. “A qui es refereix?”, li vaig preguntar. “Són els meus pares, que sovint se m’apareixen, discutint sobre la meva vida”.

Aquest estiu vaig anar a veure la Rossellini a Madrid. Representava

un monòleg ple de gags sobre la sexualitat dels animals (no en va és doctorada en Entomologia). “Com continua semblant-se a la seva mare!”, comentava la gent, encara que a ella la genètica italiana li atorga una resolució menys misteriosa. “En realitat tinc el caràcter del meu pare, la meva mare era molt tímida. Sempre em deia que li agradava ser actriu perquè es trobava molt còmoda fent d’una altra persona. Jo em relaciono bé amb els altres. Per la mare, en canvi, era molt difícil”, conclou ella.

Ingrid sempre va ser una dona de mitja melena disposada a viure com ella mateixa decidia. Una actriu d’un talent immens afermat en la certesa de créixer quan interpretava. Introvertida, sempre va seguir el consell de Hitchcock quan van rodar Recorda: “Ingrid, fingeix!”. També va ser una actriu rebel, en perpètua cerca de reptes creatius. La carta que va canviar la seva vida deia així: “Senyor Rossellini: he vist dos dels seus films i m’han agradat molt. Si necessita una actriu sueca que parli anglès perfectament, que no ha oblidat l’alemany, a qui a penes s’entén en francès i que en italià només sap dir ‘ti amo’, estic disposada a venir per fer una pel·lícula amb vostè”. Van ser sis llargmetratges, tres fills i una pèssima reputació. El matrimoni amb Rossellini entraria en crisi després d’una dècada. Després vindrien Renoir i Bergman i els Oscar per Anastàsia y

Assassinat a l’Orient Express. Fins que el càncer la va derrotar, va continuar tallant-se els cabells. Va estimar, va viure, va riure i, com la seva filla Isabella, desafiava l’estupidesa, defensava la naturalitat i en tenia prou amb un lleu parpelleig per provocar un nus a l’estómac.

Isabella Rossellini es descriu: “Tinc el caràcter del meu pare, la meva mare era molt tímida” Ingrid Bergman era una actriu introvertida d’un talent immens que creixia quan interpretava

.

.