La Vanguardia (Català-1ª edició)
El cementiri més sinistre
En el 70è aniversari de l’alliberament d’Auschwitz, el cronista visita per primera vegada el camp. Els seus quatre besavis del costat patern i diversos ascendents van desaparèixer sense deixar rastre...
Al llarg de la meva vida havia tingut nombroses oportunitats de visitar Auschwitz, però mai no ho vaig fer. Els meus quatre besavis del costat patern, i alguns dels seus fills, nebots i cosins van desaparèixer durant la Segona Guerra Mundial sense deixar rastre. El 1945 va arribar una carta de Polònia que aclaria com alguns van ser afusellats a la seva ciutat natal, Lutzk, on vivien des de feia segles. Els anomenats einsatzgrup
pen els van escometre després d’obligar-los a cavar la seva pròpia tomba.
Alguns van aconseguir escapar-se i es van unir a cinc-cents homes que van desafiar els nazis i s’hi van enfrontar amb pedres, punyals i matxets, fins a ser fulminats per l’artilleria alemanya. Els últims jueus que van re- sistir a Lutzk van ser concentrats a l’emblemàtica sinagoga de fusta de la ciutat i cremats vius l’estiu del 1942.
El meu avi mai no va voler explicar la història als seus néts per por de “contaminar-nos”, per por que ens convertíssim en éssers cínics deprimits. “Heu de créixer nets, creure en l’home”, em va dir quan el vaig pressionar perquè em parlés del forat negre del nostre passat familiar. Només ara, dècades més tard, he arribat al cementiri més gran de la història de la humanitat. Al lloc on gairebé un milió i mig d’éssers humans –jueus, homosexuals, testimonis de Jehovà i discapacitats físics– van ser assassinats entre març del 1942 i novembre del 1944 per les bales, els cops o les cambres de gas en les quals s’injectava Ziklon-B al lloc on estaven convençuts que s’anaven a dutxar. Quan els reclusos entenien el que passava s’enfilaven per les parets. Els guàrdies nazis esperaven que s’hi fes el silenci i, només mitja hora més tard, evacuaven els cossos sense vida, els quals incineraven als crematoris i llançaven en una piscina al camp, que deu ser el lloc amb més cendres humanes concentrades a terra. Gairebé un milió de persones.
Hi havia visitants de tot el món: alguns eren jueus i d’altres eren turistes amb voluntat de conèixer la tràgica història de l’Holocaust. En quins moments em vaig estremir i els vaig veure estremirse? Quan en plena visita a Auschwitz 1 vam sentir el soroll de desenes de trens que passen al costat del camp fins al dia d’avui. Quan vam arribar a Auschwitz 2
LA VIVÈNCIA PERSONAL Al llarg de la vida havia tingut oportunitats de visitar Auschwitz, però mai no ho vaig fer
EL PASSAT FAMILIAR El meu avi mai no va voler explicar la història als seus néts per por de “contaminar-nos”
LA DESHUMANITZACIÓ Imagino que és més difícil pelar una jove bonica com la Rebeca, fins i tot per al nazisme
PERNOCTAR A BIRKENAU A l’hotel hi ha un spa, en un jardí a menys d’un km del pou de les cendres humanes
TRENS, ENCARA AVUI En quins moments em vaig estremir? Quan a Auschwitz 1 vam sentir passar desenes de trens
–conegut com Birkenau– a tres quilòmetres del primer camp, una guia polonesa amb un to de veu suau ens va ensenyar milers de quilos de cabell ros, castany i negre, que havien extret a centenars de milers de dones que arribaven al camp. El que era més bonic s’utilitzava per fer uniformes per als guàrdies o catifes. Substituïa, així, el pèl de cavall, “que era més car”, segons explica la guia. Els alemanys eren molt ordenats: en un dels seus informes es parla d’un tren amb 3.000 quilos de cabell femení que es transformaria en feltre industrial. L’horror va augmentar quan vaig presenciar milers i milers d’ulleres, i encara més en veure desenes de milers de pròtesis, que eren part del cos dels invàlids que minuts després d’arribar eren automàticament enviats a les cambres de gas.
“Com es pot plorar la mort de sis milions de persones?”, es preguntava el supervivent i premi Nobel de la Pau Eli Wiesel. Potser per aquesta raó vaig estudiar amb atenció la història de Rebeca Grunwald, una bonica jove rossa de 18 anys somiadora, amant de la poesia i enamorada de l’amor. M’imagino que és més difícil pelar una noia com la Rebeca, fins i tot per a una màquina diabòlica i perversa com la del nazisme. Tot i això, el primer que li van fer després de despullar-la i rapar-la per complet va ser tatuar-li el número 7762A al braç. D’aquesta manera, després de deshumanitzarla, era més fàcil torturar-la. Ella va ser testimoni del que els va passar a un milió de jueus en aquest lloc. La van separar dels seus pares –assassinats immediatament– mentre ella patia una agònica mort de sis mesos de durada. Un extermini minut a minut, dia a dia.
Al principi, els nazis fotografiaven part de les seves víctimes quan arribaven en els milers de trens que durant dies els transportaven a aquest camp situat a Polònia. Més endavant, van decidir tatuar-los perquè després de la seva estada al camp la fam era tal que les persones es desfiguraven i quedaven irreconeixibles. Això sense comptar els que van passar per les grapes del Dr. Mengele, que va dur a terme experiments mèdics terribles sense que ningú sàpiga la xifra exacta de persones que va executar. Mengele mai no va ser castigat i va morir al Brasil el 1979. Dels 8.000 guàrdies del camp, només uns 800 van ser ajusticiats. Cada matí, Herr Doktor Mengele triava les seves víctimes, que tenien por de ser seleccionades per als seus experiments. Moltes dones es fregaven la cara amb la pols vermella de les teules per millorar el seu aspecte i evitar que les escollís.
Shlomo Venezia, supervivent de la Xoà, deia que cada dia preferia morir, però al mateix temps cada dia lluitava per sobreviure. Venezia explica que tenien tanta fam que arriscaven la vida per un tros de pa. “Jo mastegava, però no ens podíem mastegar a nosaltres mateixos i, enmig de la nostra impotència, em deia a mi mateix: demà al matí tindrem més pa”.
En aquests anys, tots els camins conduïen a Auschwitz. 430.000 jueus hongaresos van ser assassinats en aquest camp, el més emblemàtic del nazisme. Però n’hi va haver altres de transportats des de molt lluny, que viatjaven de vegades gairebé una setmana des de llocs llunyans com les illes gregues de Salònica o de Rodes –s’estima que van ser uns 55.000 els jueus grecs desapareguts–, o Noruega, des d’on van arribar 690 jueus més. El 80% dels que arribaven al camp d’extermini eren executats immediatament.
Tots els béns confiscats als presos eren utilitzats per al bé de l’economia del Tercer Reich i s’enviava tot a Berlín després de ser empaquetat amb cura: l’or de les dents dels cadàvers, els ossos, que eren utilitzats com a fertilitzants humans, i els objectes personals, prèviament desinfectats per ser reutilitzats a la capital alemanya. Un pare de família polonès explica a la seva dona que els nazis van ser els lladres més grans de la història: fins i tot buscaven a les sabates de les seves víctimes diners i joies.
“Aquí viuen els morts”, deia una pintada en un dels barracons. A la nit, entre la visita a Auschwitz 1 i 2, em vaig quedar a dormir en un hotel de la ciutat polonesa, on actualment viuen prop de 40.000 habitants. A l’hotel hi ha un spa, situat al mig d’un jardí a menys d’un quilòmetre en línia aèria del pou de les cendres humanes del camp número 1. L’autobús a la carretera té un cartell electrònic que diu: “Birkenau”. Dormir a Auschwitz no és fàcil.
Quan vam sortir de Birkenau, vam sentir les campanades d’una església situada justament a desenes de metres del camp. Em vaig preguntar a mi mateix quina devia ser l’actitud dels sacerdots i dels veïns de la ciutat, que segurament van sentir els crits i van percebre les pudors de la mort. Potser per això el papa Francesc promet que obrirà els arxius del Vaticà per investigar el paper de l’Església durant la Segona Guerra Mundial.
La resistència dels condemnats a Auschwitz consistia, sobretot, a afrontar la deshumanització i mantenir una mica de dignitat. Esforçar-se per mantenir la higiene, intentar llegir, escriure o dibuixar, ajudar algú a sobreviure o, fins i tot, a morir. Eli Bohnen, un rabí de les forces armades nord-americanes que va acompanyar l’exèrcit dels EUA en l’alliberament de diversos camps el 1945, es va trobar alguns esquelets humans revestits encara de pell, que amb prou feines pesaven vint-i-cinc quilos. Eren morts vius, aquells que els nazis, en el seu intent de destruir i evacuar els camps, no van aconseguir emportar-se perquè no es podien moure. Bohnen va dir: “Em sentia amb l’obligació de demanar disculpes a un gos que ens acompanyava pel fet de pertànyer a la raça humana. Jo, com a ésser humà, pertanyia a la raça responsable de les barbaritats que van cometre els nazis”.
Un company del reconegut escriptor jueu Primo Levi li va preguntar per què no es preocupava per la higiene. Levi li va contestar: “Per què, si d’aquí mitja hora treballaré amb bosses de carbó”. El company li va donar la primera lliçó de supervivència: “Rentarnos és reaccionar, és no deixar que ens redueixin a animals, és lluitar per viure per poder explicar, per ser testimonis. És mantenir l’última facultat de l’ésser humà, la facultat de negar el nostre consentiment.”