Sense concessions

Les paraules de Felipe González a aquest diari dient que està a favor d’una reforma que reconegui Catalunya com a nació han fet que saltessin de la cadira destacats dirigents del PSOE, des d’Emiliano García-Page (“la gran nació que tenim és l’espanyola”) a Ximo Puig (“el concepte polític de país català no existeix”), passant per Carme Chacón (“no és el moment de debatre sobre els nominalismes”). Com que el PP ja va deixar clar aquest mes d’agost, especialment per boca de Pablo Casado, que aquest “no és el debat que interessa als espanyols” i que no es canviarà la Constitució per satisfer els secessionistes, és evident que aquells que pensen que hi ha un marc per reconduir la situació a Catalunya des del diàleg i les reformes polítiques estan condemnats a asseure’s amb el grup dels ingenus. Ni els dirigents del PSOE esmentats, ni el portaveu de comunicació del PP no representen les ales més radicals dels seus partits. Però ni tan sols el debat de les paraules no sembla possible. Avancem, sens dubte, cap al més dramàtic dels escenaris. Qualsevol moviment és interpretat com una concessió a l’adversari. Alguns obliden que amb les seves intransigències deixen orfes un ampli sector de la societat catalana que vol que algú entengui que només un moviment en el canvi d’agulles pot evitar l’irremeiable xoc de trens.

En aquesta hora prenen actualitat les paraules d’Agustí Calvet, Gaziel, a Meditacions en el desert, resultat dels seus escrits dels anys quaranta i cinquanta: “Una Europa federada també podria tenir en compte i respectar la petita ànima en pena que és Catalunya, i deixar-la respirar espiritualment. Plantejat el plet a base dels pobles mateixos i dels seus instints i sentimentalismes és plantejar-lo en un carreró sense sortida. Els pobles no catalans d’Espanya no voldran ni podran reconèixer mai la nacionalitat, la personalitat catalana, tot i ser clara com l’aigua”.